dimarts, 26 de juny de 2018

Literatura de Port

Cinc alumnes del Martí Franquès guardonats al Vè Premi de Narrativa Curta Port de Tarragona
El Vè Premi de Narrativa Curta Port de Tarragona, ja té guanyadors. El certamen, com publica el Diari de Tarragona de dimarts, dia 26 de juny de 2018, pàg. 37, organitzat pel Port de Tarragona, conjuntament amb els Serveis Territorials d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, va celebrar l’acte de lliurament de premis dijous 14 de juny passat, a la sala d’actes de l'Autoritat Portuària de Tarragona (APT) (Passeig de l'Escullera, s/n) a les 19 h.
En la celebració d’entrega de premis, hi van assistir la representant territorial d’Ensenyament a Tarragona, Imma Reguant Espinal; en representació del Port de Tarragona, Gabriel Mas Montagut; i, com a presidenta del jurat del Premi, Rosa Maria Codines Farré.
En el certamen, hi han participat un total de 101 treballs de 16 centres educatius, on l’obra Bergantina de Laura Mariné Argerich de 2n B Batx. fou mereixedora del 1r Premi categoria BAT i la de El vell pescador d’Alba García Robles de 4t C ESO ha estat guardonada amb el segon premi de la del segon
cicle d’ESO pel jurat del Vè Premi de Narrativa Curta Port de Tarragona.
També han estat seleccionats pel jurat l’obra Així va sorgir de Maria Rion Guillemat de 2n B Batx., La cuina del restaurant de Montse Pros Adserà de 3r E ESO i Mil peces d’amor de Joan Masdeu Solé, de 4t C ESO.
Les obres seleccionades seran editades pròximament en format digital juntament amb les que han tingut premi. Aquestes cinc esmentades han estat presentades a aquest certamen pel professor de Llengua catalana i Literatura.


Josep M. Toda Serra.
Enhorabona a tots

Per fi ha sortit editat el llibre digital corresponent al V Premi de Narrativa Curta Port de Tarragona. Te l'adjunto. I, en aquestes vacances ben merescudes, si et ve de gust, et podràs dedicar a llegir-lo, especialment  les pàgines 27-30 (Alba García Robles, de 4t d'ESO), 33-35 (Laura Mariné Argerich de 2n Batx.), 45-47 (Maria Rion Guillemat, 2n Batx.), 77-80 (Montse Pros Adserà, 3r ESO) i 87-92 (Joan Masdeu Solé, 4t ESO), on apareixen els cinc treballs d'alumnes meus que han estat guardonats en aquesta convocatòria o seleccionats per a aquesta publicació.


Bergantina

Arriben a port d’horabaixa, excepte els dies que hi ha temporal. A cada poble
s’hi respira gent diferent. Per a ella, però, el perfum de la Mediterrània és el
mateix.
Sempre es lleva amb l’albada, mentre les altres ments dormen, i s’apropa a la
vora del mar. S’hi remulla els peus fins que l’envaeix la temptació de notar, tota
ella, la calidesa de les ones del matí. A vegades s’hi banya per alliberar-se de
la seva existència i ser, una estona, dona d’aigua, nua, allunyada de les
mirades costaneres. La joia de trobar-se sola, però, s’exhaureix amb l’arribada
dels primers pescadors, que tenen pressa per alçar les veles i trobar un lloc on
ancorar. Quan el soroll de la gentada comença a trencar el cant de les gavines,
s’enfila al pal i deixa que el vent eixugui la seva cabellera xopa. Llavors treu la
llibreta, de seda, i hi escriu:
És estrany, la tramuntana d’avui bufa amb força, però el mar és ben tèrbol i
calmat. Espero que aquesta serenitat trenqui el neguit i l’amargor d’aquests
dies i s’hi pugui viure en pau durant un temps. Últimament, tots estan empipats
amb mi, i això que sóc l’única que treballa. Tampoc no hi tinc res a fer, és clar,
sóc una criada davant d’una colla d’esquerps i feréstecs disfressats de pirates.
Si no fos per tu, Bergantina, pel so de les teves fustes desgastades pels anys,
per la grandesa de les teves veles al dansar amb l’aire, per la teva simplicitat a
l’avançar mar enllà i pel plaer que em dóna la brisa d’aquestes costes, jo ja
n’hauria marxat feia temps. Mai no ha estat una idea fugaç. Tinc, fins i tot,
amagat, al calaix de sota, un mapa de la bodega per poder escapar-me de nit
sense topar amb ningú. Però tampoc no tinc un lloc on anar, ni amb què, ni
amb qui. Potser, quan hagi estalviat prou amb la paga del capità i hagi venut
més joies de joves tripulants innocents, podré recórrer els set mars i conèixer
totes aquelles terres remotes que només oloro als llibres. Potser, quan tingui
coratge, aniré a trobar la meva mare, lluny d’aquí, vés a saber on.
—Capità, serà difícil navegar amb l’aigua que entra per estribord. Potser és
millor salpar demà, de matinada, i passar aquesta nit refugiats a Tarragona.
Ens aniria bé per descansar i reposar provisions. Diuen que aquí tenen un bon
mercat.
—Maleït sigui aquell qui s’atreveix a desestimar-me! Alceu les veles, lleveu les
àncores! Anem tard! Sempre anem tard! —i sempre crida amb aquesta veu
ronca i fastigosa, pensa ella, mentre s’esmuny entre pals i veles.
Les seves sabates, a cada pas, comencen a ennegrir-se d’aigua que entreobra
els pedaços de cuir estripats. El gèlid dels peus mig descalços fa tremolar-li el
cos i una esgarrifança s’apodera de tota ella, empal·lidint-se en pocs segons la
seva pell. Mentre eixuga lones i fustes mullades, amb els esbufecs del capità
de fons, tem el mar i el temps. Naveguen fins a perdre de vista l’últim moll del
port, però no s’adona del temps que passa fins que li tornen les punxades a les
durícies de les mans. Són mar endins, acorralats per l’horitzó, imprecís, i un
minúscul desencert en el rumb els pot conduir al final dels seus dies. Quan nota
el regalim de les primeres gotes de sang, de tant fregar, decideix ajaure’s a
proa, deixant caure les cames al mar, per aprofitar els últims minuts de descans
abans que l’aigua torni a inundar la nau.
No ha estat fàcil navegar amb aquest temps. A més, tothom està tens, més
inquiet del compte, com si en qualsevol moment hagués d’esclatar una
tempesta. Cada crit del capità que s’estén amb l’aire, salvatge i ple d’injúria,
m’empeny a abandonar aquesta vida errant. El meu únic refugi és l’anhel de
tornar a terra i escapar. Dol, però avui tinc por del mar.
—Baixa i acaba la feina! —l’escridassa el timoner, potser empipat—.
Necessiten mans a estribord. Quan hagis acabat, el capità t’espera a la
cambra, vol comentar-te una tasca —però mai no li han confiat cap feina
important, això és cosa d’homes, s’estranya ella.
Abans de lliscar avall per l’escotilla, s’eixuga el palmell

Laura Mariné Argerich, de 2n B Batx.

El vell pescador

Una tarda d’estiu, mentre l’Andreu admirava el mar per la finestra del seu
piset del Serrallo (el barri mariner de Tarragona) i sentia el motor dels
vaixells del port, van trucar a la porta. Eren els seus néts, que hi anaven de
visita com cada dimecres.
Els “nanos”, com ell deia, acabaven de sortir de l’institut Martí Franquès,
només els quedaven dos dies per acabar les classes (ja feixugues) i
començar les vacances. Aleshores, podrien passar tardes senceres amb
l’avi, qui els explicaria històries de pirates ansiosos per trobar el seu tresor,
peixos que recorrerien els mars en busca d’aventures i vaixells que
naufragarien amb un únic supervivent enmig d’una illa deserta.
Els nois admiraven el seu avi, un vell mariner que explicava històries i
cantava cançons, dia sí dia també, sobre la seva vida a alta mar. Tenien
planejat que els ensenyés a fer nusos de mariner més complicats i a pescar
amb canya, encara que ja en sabien perquè, de petits i fins ara, ja els havia
anat ensinistrant en aquestes arts.
Ho passava bé recordant vells temps i podent explicar-ho als seus
néts. El feia feliç veure que, tot i no ser tan "nanos", es divertien escoltant-lo.
A més, era l’únic que li quedava: recordar el passat, ja que el present cada
cop li era més difícil guardar-lo a la memòria.
Un cop acabades les classes, com van dir a l'avi, els nois anaven a visitar-lo
cada tarda i, com a Les mil i una nits, ell els desenrotllava històries que
deixava sense tancar per tal de continuar-les al dia següent. Els nois, com
de costum, esperaven ansiosos l'endemà per endevinar-ne el desenllaç i
com en començava una altra.
Les faules tenien en comú la mar i, normalment, totes eren molt semblants.
Però el vell pescador les interpretava de forma màgica, fent que un mateix
conte, puntualitzat repetides vegades, en semblés cent de diferents.
Era així que, un dia, el que a la resta de persones ens pot semblar una
llegenda més d'un mariner i una donzella, als nois, els va semblar una
història extraordinària de l'avi, que la il·lustrava amb més emoció que mai.
Així feia la història:
Hi havia una vegada... un jove mariner a alta mar que estava cansat de no
trobar cap peix per endur-se a la boca. Junt amb la resta de la tripulació, tipa
de les tempestes, de no dormir i d'alimentar-se, des de dues setmanes
enrere, a base de llaunes i pots de conserva, va decidir fer rumb al port.
Un bon dia, el mariner va entreveure una gran cua de peix. I tots van llepar-
se els dits en aquell mateix moment. L'estrany va ser el seu color: cada
pescador la veia diferent. El jove mariner la veia d'un color turquesa ben clar
que li recordava al penjoll de la seva mare, a qui trobava molt a faltar.
Després de diversos intents per atrapar-lo (emprant xarxes i tot tipus d’estris
i arts), van veure que no era un peix, sinó una sirena. Els mariners es van
quedar bocabadats, pensaven que estaven somniant. En canvi, el jove
considerava que tot era ben real. De fet, va decidir anar cap a la sirena i
parlar-hi.
En apropar-se-li, va veure un reflex. Era el d’un penjoll que duia al coll, just
com el de la seva mare! En contemplar-lo, l’expressió de la cara li va canviar.
La son va fer-li una mala jugada i va pensar que la sirena havia matat la
seva mare i que se n’havia quedat el penjoll. Llavors, va decidir atacar-la.
Sense èxit, ja que ella va escapar, deixant-lo perplex i atònit mentre la resta
de mariners el miraven amb sorpresa. Semblava boig!
Els altres creien que la manca de menjar i dormir li havia afectat més del
compte i van tractar de calmar-lo, però no ho van aconseguir. Va llançar-se a
l’aigua per tractar de seguir-la i allà va despertar-se de cop, comprenent el
seu estat.
L’aigua estava gelada (degut al fred del gener) i el jove s’estava congelant.
La resta de mariners el van pescar i van embolcallar-lo amb totes les mantes
que tenien. Però, si no entrava en calor ràpid, no duraria molt. Després d’uns
dies, va empitjorar i van prendre la decisió de dur-lo a terra perquè el visités
un metge. Ja no quedava gaire per arribar al port més proper, el de l’antiga
Tàrraco.
Mentrestant, el noi aguantava com podia. Per fi hi arribaven, però havien de
buscar algú que sabés on trobar un doctor, ja que tots els establiments com
botigues o restaurants estaven tancats i no podien preguntar-ho. Per sort,
una noia que cosia una xarxa per a pescar va veure que necessitaven ajuda
i, en conèixer la situació, va oferir-se a avisar un amic seu. Un cop a ca
l’Eduard, el metge que coneixia, ella va encendre la llenya i va fer-los unes
infusions ben calentes.
Però, com que, al jove malalt, l’havia de visitar el metge d’aquí dos dies per
assegurar-se que no anava a pitjor, encara no podien marxar. La resta de la
tripulació va aprofitar l’ocasió per fer turisme, visitant la part alta de la ciutat,
com les restes romanes o la Catedral i també el balcó del Mediterrani.
El noi va haver-se de quedar més temps per recuperar-se i la noia va oferir-li
casa seva. Ell ho va acceptar i van fer-se molt bons amics. Durant la seva
estada, anava rebent cartes de la seva mare i, en l’última, ella li deia que es
trobava molt malament i que volia acomiadar-se d’ell i de l’amiga que tant
l’havia cuidat. Per aquest motiu, volia regalar-li el seu penjoll de la sort.
La noia, en llegir la carta d’aquella pobra dona, va sentir-se molt agraïda,
però no va voler acceptar el penjoll. Creia que era el seu fill qui l’havia de
guardar com a record de la seva mare. El noi, sense poder fer-la canviar
d’opinió, va guardar-se’l i...
En dir aquestes darreres paraules, l’avi ja no reconeixia els seus propis néts.
Ells, espantats perquè no s’ho podien creure, van fer el cor fort i van tractar
d’explicar-li qui eren. Veient que això no funcionava, van decidir marxar,
pensant que, a l’endemà, es trobaria millor.
Malauradament, el pobre home, al cap d’una estona, va adonar-se del seu
lapsus, comprenent que el seu estat d’Alzheimer empitjorava cada cop més.

Per calmar-se, va agafar un sac amb algunes provisions, va baixar al port, va
agafar la seva petita barca i va endinsar-se al mar. Allà, va decidir que no
volia fer sofrir la seva família ni volia que el recordessin en un estat
deplorable. Tot seguit, va agafar totes les pastilles que duia dins el sac i se
les va empassar. Al final, va llençar-se al mar i, després d’uns minuts, on
abans nedava l’avi Andreu, ara només hi havia un cadàver surant. Una hora
més tard, d’allí va sortir un petit peix que saltava ben alt damunt les ones.
A l’endemà, la guàrdia costanera va trobar el seu cos sense vida i va avisar
els familiars. Quan els van donar els seus efectes personals, van veure que,
entre les seves coses, hi havia un penjoll amb una perla de color turquesa.
Quan els néts van assabentar-se’n, no s’ho creien: era com el penjoll de la
història!
Tres anys després de la mort del seu avi, els nois, mentre miraven un antic
àlbum de fotografies amb el seu pare, van veure el mateix penjoll: una dona
el duia al damunt. El pare va dir-los que aquella dona tan guapa era la seva
àvia, és a dir, la mare de l’avi i besàvia dels nois. Llavors, ells van començar
a regirar armaris i baguls de les golfes per veure si hi trobaven alguna
connexió entre la història de l’avi i la realitat.
El noi deia que potser no era res, que només volien tenir alguna cosa que els
arrelés a l’avi i justifiqués la seva mort d’una manera molt menys dolorosa
que no pas sentir que s’havia pres unes pastilles abans de saltar al mar. En
canvi, la noia estava convençuda que hi havia alguna connexió, que aquella
història era diferent a les altres i, per això, l’avi l’explicava amb tant
sentiment.
Dins una antiga caixa de fusta amb motius marins i feta malbé, la noia va
trobar-hi un grapat de cartes. Les va obrir i les va llegir amb impaciència,
esperant trobar-hi quelcom.
Les cartes estaven escrites per una dona. En una d’elles (l’última),
s’acomiadava del seu fill i la seva amiga per una malaltia. A la carta
mencionava un penjoll, el qual regalava a l’amiga del seu fill com a mostra
d’agraïment. No podia ser. L’avi els havia narrat la història de la seva pròpia
vida! Allò n’era la prova!
En aquell moment la noia va deduir que el que l’avi volia era regalar el
penjoll a la seva amiga. Per això va endur-se’l a la barca, perquè el trobessin
i l’hi donessin, ja que ara, un cop mort, no podia rebutjar-lo. Per tant, la noia
va preguntar pel barri si algú coneixia la Mina (l’amiga del seu avi) i, en
trobar-la, va portar-li el penjoll i va explicar-li el que havia passat.
La dona, trasbalsada per la notícia, va acceptar-lo sense dubtar, volia
complir l’última voluntat del seu amic.
A partir d’aleshores, la néta de l’Andreu, la Laia, anava a visitar la Mina cada
tarda per fer-li companyia i ella li explicava històries sobre el seu avi,
assegurant-se, així, que els seus records no moririen mai del tot, perquè
sabia que ella els guardaria i, algun dia, potser els explicaria a algú.

Alba Garcia Robles
4t C


Així va sorgir

Va ser el silenci el que va fer aquest viatge diferent als anteriors. El vent encara
assotava les veles i xiulava a les escotes. Les onades trencaven contra el casc
de la fibra de vidre. I hi havia molt de soroll... Però el que faltava eren els cants
dels ocells que, en viatges previs, havien rodejat el vaixell. Els ocells faltaven
perquè els peixos faltaven.
Mentre pescàvem, o això intentàvem, en Marc, que venia preparat amb el seu
equip de busseig que li vam regalar pel seu catorzè aniversari, va voler saltar
de la barca per endinsar-se al mar i descobrir la fauna que hi havia. Tot i negar-
li el permís, com un adolescent de mena, va ignorar les meves advertències i
s’hi va capbussar.
En un lloc on sempre hi havia vida, en aquesta ocasió abundava la brutícia i els
centenars de plàstics acumulats (que ves a saber a quina boca de peix aniran a
parar) anaven flotant entre tèrboles molècules d’aigua. Vaig reflexionar sobre la
falta de preocupació per la contaminació marina, ja que era la causant del perill
d’extinció en el qual es troben milers d’espècies que viuen al mar. Però, com
solucionar-ho si, des d’aquí, veig les petroquímiques, aquelles que aboquen els
seus residus aquí mateix? Vaig decidir deixar de pensar-hi perquè considerava
que tot sol no podia iniciar cap protesta i, si s’havia de canviar la situació, havia
de començar per la implementació de polítiques estrictes per part de
l’Ajuntament que no el veig gaire convençut d’ocupar-se d’aquestes qüestions
ecològiques en les quals ens juguem el futur del planeta.
Passats set minuts, en Marc, que ja començava a tenir els llavis morats i
tremolins a causa de les baixes temperatures que hi havia, va sortir a la
superfície decebut. No va aconseguir veure ni tres tristos peixos. El més
destacat que va poder observar va ser, a una distància considerable, una gran
medusa de tonalitats rosades que es desplaçava lentament.
Aquesta vegada, en aquesta gran porció del mar Mediterrani en la que ens
trobàvem, el total de peixos que vàrem pescar en tot el diumenge al matí en
van ser dos. Només la desolació del mar Mediterrani va rodejar la nostra
embarcació mentre recorríem un mar fantasma.
Així doncs, un cop arribats al port, vàrem seure al Bar Llevant per reprendre
forces per continuar el dia. En Marc va demanar un gelat de vainilla, xocolata i
maduixa i jo una cervesa ben freda. Dos minuts més tard, va arribar la meva
dona, la Xènia, i el meu fill petit va preguntar:
- Mare, com vas conèixer el pare?
I ella li respongué:
- Havíem salpat després de sopar. El cel estava net de núvols i la lluna
minvant deixava espai a les estrelles. El mar dormia tranquil i la
navegació transcorria en absoluta calma. Havíem de navegar moltes
hores i jo no hi estava preparada. Dies abans de sortir ja estava morta
de por. Temia el mar, els marejos, les onades. He de dir que havia
somiat amb freqüència que em trobava enmig d'un oceà d'ones gegants
que em feien ballar en contra de la meva voluntat. El David, per contra,
somiava en explorar les platges amagades en països remots, en ser un
cargol de mar, vivint amb la casa a sobre, sense més domicili fix. Sí, fill
meu, eren somnis oposats per a persones que s’estimaven amb bogeria.
La idea era arribar a Mallorca on passaríem el cap de setmana fent una
ruta per les diferents cales. Jo no volia anar-hi. Vaig desitjar, amb totes
les meves forces, que el cel omplís de tempestes, que el vaixell tingués
qualsevol avaria, emmalaltir per una grip i altres estupideses per l'estil.
Tenia por. Molta.
Has de saber que la meva primera experiència marinera em va tenir
allunyada dels ports i els vaixells més de dos anys. T’explicaré el
perquè. Vaig decidir d’embarcar amb uns amics tan inexperts com jo.
Tots ignorants dels efectes que el balanceig que el veler podria fer (i va
fer al nostre estómac). No era la nostra idea vomitar a babord i estribord
mentre el patró veia esfumar-se la il·lusió de tenir tripulació amb la qual
gaudir del mar. Ton pare, enamorat de mi, va acceptar amb resignació
cadascuna de les meves queixes. Ens menteixen en les pel·lícules amb
roba elegants, el vi, el romanç. Tot mentida, repetia jo mentre trencava
una mica més el seu somni.
El vaig tornar a intentar altres vegades. Totes van sortir malament. Estic
segura que era la meva por a perdre el control, a sortir de la meva zona
de confort, a no sentir seguretat, el que em provocaven les nàusees i no
l'estat del mar. Però un dia vaig posar el fre i ja no vaig voler navegar
més. Fins a aquella proposta d'arribar a Mallorca. No m’hi vaig poder
negar. Tot havia sortit malament. Cap de les meves excuses havia
funcionat per lliurar-me’n. I ell, ell estava trist i jo no volia que ho
estigués.
Vaig omplir la maleta amb coratge, voluntat i medicaments per reduir el
malestar i evitar els marejos. Vaig reduir al mínim la ingesta i em vaig
llançar al mar. Seria la meva primera travessia de diversos dies i no
esperava que passés el que va passar. En David tampoc. El pilot
automàtic no va funcionar. Vam decidir que la resta del grup (per a tots
era la seva primera travessia) dormissin. El teu pare estaria al timó
durant les hores fosques i em vaig quedar a acompanyar-lo. Vam passar
la nit a coberta. Quantes vegades passa això? Dedicar el nostre temps
per a nosaltres. Era un regal. En David em va ensenyar el necessari per
permetre-li dormir una estona: quaranta-cinc minuts recolzat en els
seients de la banyera. No vaig tenir por. Admirava la grandesa de la nit.
Em sentia insignificant i alhora part d'un tot. Durant el temps que vaig
estar de vigilància pensava en l'oportunitat. La vida n’està plena, ens
arriben senyals que, per por, no escoltem o deixem escapar. Les
estrelles em donaven la raó: des de totes les parts del planeta es veu el
mateix cel. Centenars de formes de vida, de llocs, de gents, costums i
sabors per descobrir.
Quan va arribar el meu torn, vaig dormir amb placidesa. No m'havia
sentit marejada, només sentia calma i pau.
Amb molta delicadesa, em va despertar. He tingut la fortuna de viatjar a
llocs en què he sentit que no hi havia res més bell que el que el meu cos
i la meva ment estaven vivint en aquest moment anaven a canviar la
meva vida. Però res, no ha canviat tant com la primera vegada que vaig
veure despertar el sol envoltat pel mar.
L'aigua era una massa compacta, com oliosa, suau, però amb cos. Un
espectacle de tonalitats que reduïen al no-res una sola paraula per a
nomenar el blau. El sol treia el cap amb mandra, sense pressa. L'aigua
emetia una delicada melodia. Nosaltres no parlàvem. Era impossible
parlar sense trencar tanta bellesa. Els dos sabíem el que estava sentint
l'altre. Tots dos estàvem inundats de les mateixes emocions. Allò era
més gran que totes les pors, que tots els límits. Aquesta era l'oportunitat.

Maria Rion Guillemat
2n B Batx.

La cuina del restaurant

Matinada de dissabte, 10 de març de 2018

Eren les tres de la matinada i la Cristina obria la porta de restaurant amb la
clau que li havia donat. Un cop dins, va anar cap a la cuina, on ell,
anteriorment, li havia dit que l’esperaria. La Cristina era conscient que això que
estava fent era perillós i, per això, ha escrit una nota a una companya per si li
passava res estrany aquella nit.
Entrà a la cuina, però allà no hi havia ningú i, ràpidament, agafà el seu telèfon
i li envià un missatge preguntant-li on era. Com veié que no li contestava, li
truca, però, al mateix moment, començà a sonar una cançó. Buscà d’on venia
la cançó i trobà un telèfon al terra davant de la nevera. L’agafà i veié que, a la
pantalla, s’hi trobava una foto seva. En aquell moment va saber que havia sigut
una mala idea anar al restaurant.
I tenia raó perquè, hores després, la seva mare trucava a la policia dient que
la seva filla no havia tornat a casa i se’n declarava la desaparició.

Dissabte, 10 de març de 2018
La Júlia tornà cap a casa després d’haver quedat amb els seus companys per
fer un treball de classe. Li ha estranyat molt que la Cristina no hi anés ja que
els va dir que ho faria. A més, és molt estudiosa i sempre fa els deures. Li
truca, però, com que no contestà, trucà a la seva mare per si estava malalta o li
passava res.
- Sí?
- Hola, bon dia. Sóc la Júlia, una companya de classe de la Cristina. Sap
si li ha passat res? Avui havíem quedat amb uns companys per a fer un
treball, però ella no ha vingut -en aquell moment escoltà que la mare es
posava a plorar-. Perdoni, es troba bé? -li tornà a preguntar la Júlia.
- Has vist la meva filla en les últimes hores?
- Em, no. Per això li trucava. Volia saber si li ha passat res -la dona torna
a plorar i ara més fort que abans.
Però abans que la Júlia li preguntés què havia passat, la mare de la Cristina
penjà el telèfon. La noia baixà cap al menjador amb moltes preguntes al cap.
Què li ha passat a la Cristina? Per què no ha vingut avui? Per què la seva mare
plorava? Estarà bé?
Ho preguntarà al pare quan arribi de treballar, perquè ell és policia.
Mentrestant, engegà el televisor i posà el Telenotícies.
“Aquest matí una noia de setze anys s’ha declarat desapareguda després de
dir a la seva mare, hores abans, que necessitava prendre l’aire i que anava a
fer un passeig. Ara estan revisant la seva habitació per si hi ha alguna pista. Els
seguirem informant”. La noia tancà el televisor i tingué la intenció de trucar al
seu pare per saber qui era la noia de qui parlaven. Però en descartà la idea ja
que no volia molestar-lo en hores de feina.

La Júlia estava molt preocupada per la seva companya, així que trucà al seu
millor amic, en Nil. Quan aquest arribà a casa seva, la noia li explicà tot el que
sabia i li demanà que no parlessin més del tema. El noi li feu cas, veieren
moltes pel·lícules i parlaren de moltes coses oblidant el tema de la Júlia.
Després que el noi marxés, el pare arribà a casa i, amb molt de compte, explicà
a la seva filla que la seva companya, la Cristina, havia desaparegut i que li
havia deixat una carta.
La Júlia ha llegit i rellegit la carta un munt de vegades. Sap que la Cristina ho
havia fet de manera que només ella pogués esbrinar què volia dir, ja que, a
simple vista, semblaven números sense cap mena de sentit.

Diumenge, 11 de març de 2018
Aixecà el cap i veié que s’havia quedat adormida mentre intentava esbrinar
què volien dir els números. No sabia com se sentia perquè la seva companya
havia desaparegut i li havia deixat una carta. Truca a en Nil perquè l’ajudés,
però estava ocupat i li digué que hi aniria a la tarda.
Se li ocorregué que, a la Cristina, li encantaven els llibres que ella llegia, així
que intentà recordar-ne algun que hi tingués a veure. I li vingué al cap el que
havia llegit feia unes setmanes on apareixien més o menys els mateixos
números. En el llibre significaven una adreça, així que va posar els números
seguit de la ciutat on vivia al buscador. Ràpidament li aparegueren un
restaurant anomenat Restaurant l’Àncora del Serrallo, que estava situat davant
del moll de pescadors. Ho sabia perquè ja hi havia anat abans a dinar amb el
seu pare i hi feien uns plats molt bons. Trucà al seu pare i li explicà tot. El pare
la porta al restaurant i, un cop allà, li digué que esperés fora mentre ell i els
altres policies revisaven si hi havia cap pista.
Una estona després, el pare sortí del restaurant amb una bossa transparent
amb diverses empremtes dins que més tard portaren a analitzar.
El pare li havia trucat dient-li que sopés sola perquè tenia molta feina i que
arribaria tard. Quan el pare hi va arribar, li va explicar que havien trobat unes
empremtes dactilars que pertanyien a la Cristina i unes altres que no hi
coincidien. En aquells moments estaven esbrinant a qui pertanyien i així saber
qui era el sospitós. El pare li demanà que no ho parlés amb ningú perquè, de
moment, era millor que ningú no ho sabés.
Unes hores després van arribar els resultats, però era estrany perquè el
propietari de les empremtes era un home que portava el peix al restaurant, però
podia ser que les empremtes fossin anteriors a la desaparició i no tinguessin
res a veure amb el cas o que sabés el que havia passat.
El pare visità la casa de l’home que portava el peix al restaurant, es diu
Francisco. Aquest estava nerviós i, a més, tenia un ull lila i blaus per tota la
cara. Després d’unes hores pressionant-lo que confessés el que sabia i fent-li
preguntes, va dir:

- Ho vaig veure.
- Què? -pregunta intrigat el pare de la Júlia.
- Estava portant la resta de peix que em faltava per poder marxar tranquil
cap a casa, ja que aquell matí me n’havia caigut la meitat al terra. De
cop, vaig sentir un soroll i la porta del restaurant es va obrir. Ràpidament
em vaig amagar al magatzem. Vaig escoltar passes i un home va entrar
a la cuina, va deixar un telèfon davant la nevera i es va amagar darrere
una columna a l’altre costat de la cuina. En aquell moment no entenia
per què ho feia, però, al moment que una noia jove hi va entrar, em vaig
espantar. La noia estava nerviosa, es notava de lluny, va agafar el
telèfon, va trucar a algú i, al mateix moment, el telèfon que l’home
anteriorment havia deixat a terra va començar a sonar. La noia s’hi va
apropar i el va agafar. L’home desconegut l’observava des de la
columna i va començar a caminar cap a ella i, com que es trobava
d’esquena, no s’adonava que se li apropava. El desconegut tenia a la
mà un drap vell i, quan es trobava suficientment a prop de la noia, li va
posar el drap a la boca. Ella lluitava perquè li tragués el drap de la boca,
però l’home tenia més força. Van passar els segons i ella va caure a
terra. Vaig sortir de l’amagatall i, amb totes les forces que tenia, li vaig
donar un cop de puny. Però ell era molt més jove que jo, i tenia molta
més força, així que, ràpidament, es va recuperar del cop i me’n va tornar
molts més i tant forts que em va tirar a terra. Estava tan desorientat que
no em podia aixecar, tenia la vista borrosa. Vaig aconseguir agafar un
ganivet i vaig estirar-me per terra fins a arribar a clavar-li a la cama.
Després d’això vaig tornar a caure a terra i l’últim que vaig poder veure
va ser l’home agafant la noia i sortint de la cuina.
- Sap qui era l’home?
- No, però no haurà arribat gaire lluny.
- D’acord, moltes gràcies. Millor que vagi al metge per a revisar que tot
està correcte i li guareixin les ferides.
El pare de la Júlia sortí de casa i informà el seu cap de tot el que li havia dit en
Francisco. Tots els policies sortiren al carrer per revisar tots els possibles llocs
on l’home desconegut podria haver anat. Es començava a fer de nit i encara no
havien trobat res.
A comissaria, reberen la trucada d’una noia que no sabia on estava ni com hi
havia arribat, que, per casualitat, es deia Cristina. Els policies esbrinaren on es
trobava i la van buscar. La Cristina es trobava en un lloc segur i començaren a
revisar el voltant per si trobaven l’home desconegut.
El trobaren. Estava estirat al costat de la carretera amb els ulls tancats i amb
sang per tot arreu. Li prengueren el pols i trucaren a una ambulància ja que
encara respirava.

Dilluns, 12 de març de 2018
Avui hi ha institut, no hi aniré. Encara que el pare m’hagi dit que han trobat la
Cristina sana i estàlvia, no hi aniré. Vull anar a visitar-la per saber com es troba
amb tot això.
Resulta que la Cristina feia temps que parlava amb un “noi” per WhatsApp i va
quedar amb ell un dia per conèixer-lo en persona. Al final va resultar que no era
la persona que creia.
Finalment l’home ha sobreviscut a l’operació, però li espera una llarga etapa
de la seva vida a la presó.

Montse Pros Adserà
3r ESO E

Mil peces d’amor

Nena! Nena! –cridava l’avi-. No corris que jo ja tinc una edat!
-Au va, avi, si no anem rapidet, el vaixell marxarà, i no podrem esbrinar quina era aquella
bandera de la creu -li va respondre ella.
Aquell matí, des de la finestra de la seva habitació, la Mariona havia vist uns pals i,
onejant en el més alt de tots, un curiós emblema, fons vermell i un sautor blau a sobre.
Quan la Mariona va arribar a la costa, es va trobar un home alt i cepat i, per la seva
estupefacció, negre. No era gaire comú trobar un negre per la costa tarragonina l’any
1867. Espantada, la jove va fer uns quants passos endarrere i, de darrere del negre, en va
sortir un home ros i baixet d’aparença rústica i vestit de gris. Aquell individu es va dirigir a
la Mariona amb un anglès molt peculiar. I ella, fent memòria del que havia après l’any que
s’havia passat a casa d’un amic anglès del seu pare, li va contestar matusserament amb
un “Hello” que demostrava la seva incapacitat per parlar la llengua. De seguida un tipus
de raça criolla va emergir d’entre les mates i va preguntar en castellà “Donde podemos
conseguir comida?” La Mariona feia gestos per ajudar-se a entendre, ja que el seu
castellà era limitat.
Sabia que sa mare el parlava molt millor, ja que portava la comptabilitat dels productes
que el seu marit comprava al port.
L’avi es va sorprendre quan va veure la comitiva, però encara més quan el negre el va
mirar amb mala cara, i no pas pel fet que ho fes amb aquella expressió. Havent arribat a
casa, amb ajuda de la mare, es va poder entaular la primera conversa, en castellà de
moment.
-Qui sou? -preguntà la mare
-Soldats, rebels, mariners, som moltes coses i cap a la vegada,- contestà el crioll.
-Però, d’algun lloc deveu venir, oi?
-És clar, el negre i jo de Carolina del Sud, i el ros és texà. Al vaixell, hi ha encara
quaranta-vuit homes més, procedents de diferents llocs dels Estats Confederats
d’Amèrica del Nord. Alguns vénen de Virgínia; altres, de Florida; gent d’Alabama, Geòrgia
i Mississippí, venim de la Confederació.
-I ell -va dir tot assenyalant el negre- és esclau?
Quan ho va traduir als seus companys, es van posar a riure.
–Esclau? Menys d’un quart dels soldats confederats tenim esclaus. La majoria pertany als
magnats que van canviar de bàndol un cop van veure que la marea canviava de sentit.
Som nosaltres el verdader Sud i, si lluitem, ho fem per alliberar-nos dels nordencs, que
ens volen fer canviar de pensament i d’identitat.
-I vosaltres us dieu?
-Jo sóc en Philip, el ros en Charlie, i l’altre es diu Michael.
-Pensava que la Confederació estava derrotada, com és que no us heu rendit vosaltres?
-Els nostres líders potser s’han rendit, nosaltres no som responsables de la seva covardia.
A més, estem preparant una segona secessió. Els ràngers de Texas ja ens han confirmat
el seu suport, i altres exiliats que estan a Mèxic, Brasil i les colònies angleses al Carib
també.
-Sabeu que l’any passat el govern de la Unió va demanar que els països europeus
entreguessin els exiliats sudistes, i Espanya ho va fer. Per tant, us aconsellaria que no
intentéssiu entrar al port, sinó us demanaran els documents del vaixell.
-Sí, teníem clar que ens hauríem d’amagar a algun lloc. Quan vam passar per Gibraltar,
els navilis britànics ens van deixar anar, però ens van aconsellar que no ens acostéssim a
cap port.
-Aquesta nit podeu dormir aquí, però demà haureu de tornar al vaixell.
-Mama, creus que me’l podran ensenyar el vaixell?
-Si vols, demà pots anar amb ells –i es va dirigir als soldats-. Aquí prop hi ha una cova
anomenada la Cova del Lladre, us hi podreu amagar. El vaixell no hi cabrà, però no hi
passa mai ningú per allà.
-Moltes gràcies, senyora –respongué Philip per tancar la conversa.
Dit i fet, l’endemà al matí, els soldats van dur la Mariona a veure el vaixell,
acompanyada pel majordom Mateu, és clar. El vaixell era una fragata de 28 canons,
pintada de vermell amb el nom “Shenandoah” escrit en blau cel i lletres majúscules.
Les veles, apedaçades, tenien escrites una gran D en vermell, de “Dixieland” deien els
mariners. Dalt la cofa, un xiquet de no més de tretze anys vigilava l’entorn, una desena de
mariners talaven uns pins propers i, en general, tots els esforços estaven dedicats a
reparar tres grans forats de bala de canó i arreglar la botavara, que estava severament
danyada.
A la coberta, hi havia un vell sense una cama i amb cicatrius de cremades a mig
cos, a la vista, ja que anava amb el tors nu. La Mariona va preguntar què havia passat, i
l’hispanoparlant li va dir secament:
–La cremada és de Bull Run, la primera batalla de la guerra, i la cama la va perdre a
Gettysburg. Ell anava amb el mític 56è de Virgínia, va ser capturat pels nordistes però es
va poder escapar uns mesos més tard.
La majoria de soldats i mariners tenien algun tipus de cicatriu, i totes tenien una
història, Antietnam, Fredericksburg, Port Hudson o el setge de Vicksburg.
Aquella gent havia passat pel pitjor que es podia passar.
El capità del vaixell, James Waddell, va explicar a la Mariona com havien arribat
allí. I ella escoltava, encantada, aquell home alt, morè i tan ben plantat. Ella li va parlar
sobre la “Ortegada”. Feia sis anys, quan ella era més petita. El seu pare tenia l’esperança
que aquell desembarcament tingués èxit, que poguessin establir el pretendent carlí al tron
però, com totes les altres guerres, havia fracassat.
Els mariners estaven animats perquè havien trobat un lloc d’acollida després de
tant de temps vagant pel mar sense rumb. L’any anterior havien anat al Brasil a buscar
nous reclutes per a la guerra i, abans, havien viatjat des de Florida, fins al Canadà i
Groenlàndia.
Es feia fosc, i havien de tornar a casa i Waddell va decidir acompanyar-los a la gran
masia. Un cop allà, el pare de la Mariona els va fer passar, i va convidar el capità a sopar.
El patriarca dels Maristany, Ernest, que tenia un domini fluït de les dues llengües, castellà
i anglès, va demanar al capità informació sobre el carregament del navili, les armes de les
que disposaven i les vitualles que els quedaven. Més tard, la mare i la Mariona van
marxar a una altra sala i els homes es van quedar al menjador bevent (excepte en Pere,
el germà petit).
Un cop en privat, la mare va preguntar a la Mariona:
-Què en penses del capità?
-Què n’haig de pensar, mare?
-Au va, ja tens disset anys, ell en té vint-i-tres,
-Vint-i-dos, mare –la va interrompre la jove-. És el capità més jove de la flota.
-Ara, seriosament, què en penses, no et creguis que no ho he notat; coneixes
aquest jove, que és alt, cepat, de cabell arrissat i morè i d’educació refinada i es porta tan
bé amb tu, que li rius totes les gràcies, te l’escoltes com a ningú i el fas seure al teu
costat. Jo no sóc cap experta, però, en el meu llenguatge, vol dir una cosa molt especial.
-Deixa’m estar, mare! Només fas enfadar-me! Vaig a dormir.
La Mariona estava avergonyida pel que li havia dit la mare, però sabia que, en el
fons, era veritat, que se li enrojolaven les galtes quan en James se li acostava o que li
brillaven els ulls quan se l’escoltava. Potser no era casualitat que haguessin arribat tan
prop de casa seva, i ella va resar a Déu perquè tingués algun motiu per quedar-se. El
temps, la trobaria encertada.
Quan la casa es va despertar, el capità va marxar amb n’Ernest per ensenyar-li el
vaixell i el carregament del que li va comentar la nit anterior, un que era bastant particular i
valuós.
Van tornar per dinar, i Ernest va reunir la família per informar-los de la conversa
que havien tingut amb el senyor Waddell.
- Ahir a la nit, el capità Waddell em va explicar què portaven al vaixell. Crec que no m’ho
hauria d’haver dit, però amb prou feines els queda menjar. Avui he anat a revisar si era
veritat, perquè no m’ho podia creure. Però el capità no mentia: a la bodega del vaixell, hi
té amagat una part del tresor de la Confederació, vaja, la riquesa del Sud.
-I això que vol dir? -va preguntar en Pere.
-Això fill meu, això vol dir oportunitat. Allà hi ha més or del que ens podríem gastar, i a
més, el vaixell va ple de cotó valorat amb moltes pessetes. Sembla que ens podríem
aprofitar de la situació, per això, a canvi d’armes noves, provisions i una reparació del
vaixell completa, en podríem treure un bon benefici.
La Mariona va començar a somiar desperta. Si aconseguia que el pare aprovés una
unió amb Waddell, podria viatjar a les Amèriques i, amb tal fortuna a l’abast dels
Maristany, podrien tapar els forats de la seva empresa d’aiguardent. Així que va comentar
els seus plans a la mare, que va pensar que ara ja no semblava tan impossible.
Per desgràcia, un dels criats ho havia sentit tot, i va córrer cap al port a informar
l’oficial de la marina de guerra de Tarragona, Miguel Barrera, del pla.
I, dit i fet, Ernest i la seva dona es van posar a treballar per complir la seva part del
tracte: rearmar, reparar i aprovisionar el vaixell i la seva tripulació. L’administrador de les
drassanes de Tarragona era un vell amic del cap de família dels Maristany i, per un preu
moderat, va acceptar arreglar el navili. A més, el va dotar d’unes planxes d’acer als
costats, el va repintar i va substituir els taulons fets malbé. La mare de la Mariona, Alba,
es va encarregar d’encomanar les provisions i a contactar amb qui calgués al mercat
negre per armes. Es veu que feia uns dies, fusells d’agulla de manufactura prussiana
havien estat comprats per l’exèrcit espanyol, i que els vaixells arribaren la nit passada. No
seria difícil subornar algun funcionari per aconseguir-ne una trentena i ningú no ho notaria.
Pel que fa als canons, això seria més complicat. Trobar-ne per aquí no era comú, però
alguns deien que prop de Falset hi havia una foneria carlina tancada, i que els quedaven
peces d’artilleria. La pólvora, per la seva banda, no seria cap problema, ja que, al mercat
de Tarragona, hi havia un home per fer-li les comandes, a més, no era gaire cara.
Una setmana més tard, James i Mariona estaven més propers que mai, semblava
que els preparatius s’estaven endarrerint només per donar-los temps. Finalment, va ser
ella qui va fer els primers moviments, i va descobrir que ell la corresponia. Quan es va
declarar, estaven molt prop, es podien sentir l’alè, i ell la va prendre pels llavis, besant-la.
El dia següent, Waddell va demanar permís a Ernest per poder-s’hi casar, que va
acceptar. Tot i que els primers dies, fins i tot després de veure l’or, li semblava un afer
passatger, al final va acabar veient amb bons ulls el prometatge.
Mentrestant, les elits militars espanyoles no havien passat per alt el tràfec entrant i
sortint de la vila dels Maristany, i tot i que coneixien el negoci, van decidir no fer res. Però,
poc després, els EUA van enviar missatges a tots els països europeus per segona vegada
demanant entregar els exiliats. França, Itàlia i Portugal ho van fer i Espanya s’hi va
comprometre.
Miguel Barrera havia rebut ordres de dalt de destruir o capturar el vaixell, i així va preparar
un destacament de dues corbetes i un bergantí, en total, al voltant de vuitanta homes
entre soldats i mariners.
La parella d’enamorats es va, finalment, casar, en una cerimònia a la capella dels
Maristany, prop de la Pineda. Els nuvis van aprofitar la nit de bodes, perquè sabien que
després haurien de marxar amb el Shenandoah, on no tindrien intimitat durant la travessa
de l’oceà.
L’esquadró espanyol va decidir atacar de nit, però desconeixien que la fragata els
esperava. Alba havia sentit un rumor a Tarragona, que si es preparaven per la guerra, que
si hi havien pirates… Però ella, que estava al corrent de l’actualitat, ho va comunicar al
capità. Així que, amb l’excepció de la nit de noces quan van arriscar-se moltíssim de
deixar en vaixell desprotegit, mitja dotzena de mariners feien guàrdia esperant l’armada
enemiga.
El vespre posterior va ser el que va veure els combats. Els navilis espanyols
s’acostaven, poc a poc, per no aixecar sospites, amb una corbeta al capdavant amb la
resta seguint-la. Quan van estar a tir de canó, van obrir foc. Però el Shenandoah no va
respondre, semblava abandonat. Mentre els canons enemics recarregaven, el capità va
ordenar obrir les veles, i maniobrar per tal de disparar els atacants. Van descarregar una
salva sobre la corbeta que liderava el grup, destruint la botavara i encertant un dels pals.
Després van girar i van disparar l’altra bateria, causant moltes destrosses. Per culpa de
l’alt calat de la corbeta intacta, aquesta va embarrancar en un escull submergit. Ara, va
pensar Waddell, era el torn del bergantí. Sense haver pogut disparar la primera vegada, el
bergantí intentava maniobrar, però tenia el vent en contra, i va haver de veure com la
poderosa fragata se li abalançava i com, després d’intercanviar bales de canó, envestia el
vaixell i el partia en dos per l’esperó que el Shenandoah duia incorporat.
La resta de la flota va aconseguir escapar, però els confederats estaven en un perill
enorme.
James va decidir marxar el matí següent, amb la Mariona, òbviament. I, després
d’acomiadar-se per enèsima vegada, va pujar al vaixell. Mirant la costa des de la popa,
pensava el que tenia darrere: la casa, la família, la seguretat… Però, i davant? Davant
tenia el futur, un que mirava a ponent.

Joan Masdeu Solé
4t ESO

Pin i Soler

Els alumnes han participat de la mà de la professora A. Gispert de les activitats de la ruta Pin i Soler de Tarragona.



Escriptura creativa a 4t ESO

Els alumnes de 4t d'ESO de la professora A. Gispert han experimentat la creació literària.

Cartes formals i cartes impertinents

Tot aprofitant el treball interdepartamental, durant el mes d'abril s'ha enllaçat el gènere de la carta formal amb les cartes impertinents de Capmany de la mà de la professora A. Gispert. S'ha participat en activitats que versaven sobre aquestes cartes.






Ruta Capmany

Els alumnes de literatura acompanyats de la professora A. Gispert van participar de la ruta literària Maria Aurèlia Capmany el passat 23 de maig de 2018.


Taula rodona Montserrat Abelló - lectores alumnes 2n BAT C

La professora A. Gispet i diverses lectores-alumnes 2n BAT C van participar en l'acte literari.


Premi Joves.li

Jan Dols, de la mà de la professora Anna Gispert, guanya l’onzena edició del Premi Joves.lit 

Rosa als llavis

Tres alumnes de 2n F de BAT guanyen el concurs del Poema de la Rosa als Llavis.

I Jornada Potenciació Literatura Catalana

Els alumnes de literatura vam participar activament en les jornades preuniversitàries del febrer de la mà de la professora Anna Gispert.

dimarts, 12 de juny de 2018

Folck i els 666 calaixos

Els alumnes de 1r d'ESO del centre han pogut avui de la visita de l'autor del llibre de lectura 666 Calaixos, Jordi Folck.  Amb aquesta iniciativa s'ha volgut ajudar a la creació literària i també permetre una interacció entre autor i joves lectoes que sempre és plaent per a les dos parts.
L'acte ha tingut lloc a la sala d'actes del col·legi d'Advocats.






dimarts, 5 de juny de 2018

Premi UNESCO llengües d'origen


Organitzat pels Amics de la UNESCO de Barcelona


Premiada una alumna de l’INS Antoni de Martí i Franquès al XIV Certamen Literari Escolar en Llengües d’Origen

Com publica el Diari de Tarragona (dimarts, 5 de juny de 2018, pàg. 61), l’Eva Martínez Ricart, alumna de 1r G de Batx. de l’INS Antoni de Martí i Franquès de Tarragona, presentada pel seu professor de Llengua catalana i Literatura, Josep M. Toda Serra, al XIV Certamen Literari Escolar en Llengües d’Origen, ha obtingut el 1r premi, en l'apartat de Llengua comunitària, en català, del nivell de batxillerat, que organitza els Amics de la UNESCO de Barcelona. Cal dir que aquest treball s’ha publicat pel Grup Promotor Santillana en el llibre de concurs (pàg. 45).

L’acte de lliurament de premis se celebrà dijous, 31 de maig de 2018, al Casinet d’Hostafrancs (carrer del Rector Triadó, 53, 08014 Barcelona) a partir de les 10 del matí. En aquesta catorzena edició, havien de tractar sobre el tema: “La comunicació intergeneracional (avis, pares, fills i néts) a l’era digital”.

Sigues ciberguai: connecta’t a l’era digital!


Moltes vegades els adolescents ens pensem que els pares no ens entenen quan parlem. Això pot ser degut que la comunicació de les diferents generacions és diferent a causa de l’ús dels enginys digitals. Estem acostumats a fer servir el mòbil per xatejar i escrivim de qualsevol manera, utilitzant barbarismes, paraules gramaticalment errònies o fent faltes d’ortografia. Aquest ús continuat influeix en la forma de parlar i s’adapta al nostre llenguatge causant una distorsió i, en conseqüència, una diferència important a l’hora de parlar amb generacions diferents que no utilitzen tant el mòbil ni les xarxes socials, com són pares, avis o germans petits.
Quantes vegades els pares criden l’atenció als fills perquè estan enviant un missatge de text? Em fa molta ràbia, perquè, quan tu els parles, diuen que no entenen el llenguatge que fem servir, però és simplement pel fet d’estar acostumat a parlar amb els amics d’aquesta forma, que ells també utilitzen i entenen tan bé com nosaltres.
Amb els avis és diferent. Ells, amb prou feines, saben utilitzar un mòbil o com enviar un e-mail, així que la diferència lingüística és encara major. S’ha de tenir paciència i escoltar-los atentament: ells han viscut una llarga vida i encara arrosseguen paraules de quan eren joves que ara ja no es fan servir.
Una bona forma per millorar la comunicació verbal i escrita és deixar de banda tots els enginys parcialment i parlar directament amb la persona posant-hi els cinc sentits. D’aquesta forma, els adolescents podem aprendre com la gent gran parla i s’expressa, fet que enriqueix el vocabulari. D’altra banda, els grans també hi surten guanyant perquè a l’acostumar-se a sentir-nos parlar, poden entendre millor les nostres expressions i facilitar la forma de parlar els uns amb els altres.
Avui dia estem en una societat que avança cap a la tecnologia, i cal recordar que, tot i els avantatges de telèfons i tauletes, hem de preservar la parla i els lligams entre diferents generacions acostumades a parlar de formes diverses.

Eva Martínez Ricart
1r BAT G
16 anys
Pols de Dimoni
INS Antoni de Martí i Franquès
Tarragona