diumenge, 17 de desembre del 2017

Lletres contra la violència




Com ha informat el Diari de Tarragona (dissabte, 16 de desembre de 2017, pàgina 49), dijous, dia 14 de desembre de 2017, les alumnes Rut Nache López de 2n B Batxillerat amb la poesia "Dir la veritat em desencadena", Ane Saldaña Muñoz de 1r G de Batxillerat, amb el relat "La distància dins el trajecte", de l’Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona foren guardonades amb el primer i segon premi de la categoria literària de 16-19 anys, respectivament, i l'alumne Joan Masdeu Solé, amb "Una realitat quotidiana, una lluita ciutadana", amb el segon premi literari de la categoria de 12 a 15 anys, en el XIII Concurs per l’eradicació de la violència masclista.
En aquesta edició es tractava sobre el tema "Ciutats lliures per a les dones i netes d'agressions sexuals!", on foren presentats pel seu professor de Llengua catalana i Literatura Josep M. Toda Serra. L’acte de lliurament de premis va tenir lloc al Palau Alòs, c/ Sant Pere Més Baix, 55, de Barcelona, i anà a càrrec de Montserrat Vila Planas, presidenta de la Plataforma unitària contra les violències de gènere, Matilde Albarracín Soto, tècnica del Departament Feminismes i Lesbianes, Gays, Transsexuals i Bisexuals (LGTBI) de l’Ajuntament de Barcelona i d’Inés Guirado, directora del Palau Alòs.
Aquest concurs, organitzat conjuntament per la Plataforma unitària contra la violència de gènere i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en conveni amb l’Ajuntament de Barcelona, compta amb el suport de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

Els textos premiats:

Una realitat quotidiana, una lluita ciutadana

“Ciutats lliures per a les dones!. Ciutats netes d’agressions sexuals!”

A l’actualitat, moltes són les ciutats que repensen la seva estructura urbanística, ofereixen parcs i jardins més saludables, habitatges més dignes, espais públics per compartir els ciutadans, escoles, centres cívics, zones poliesportives més amables i més properes per ser utilitzades d’acord a les necessitats dels qui hi viuen.
No només les ciutats aposten per aquesta transformació, sinó que molts pobles i viles segueixen aquests criteris per tal de transformar l’entorn de les persones.
Però també cal observar que, malgrat aquesta voluntat de canvi i transformació, hi ha actituds que encara no es modifiquen.
A les ciutats, pobles i viles hi viuen homes i dones i, moltes vegades, el col·lectiu femení no es veu del tot representat.
           Molts rols de les dones influeixen en la seva mobilitat, aquestes es mouen per les ciutats en distàncies curtes molt influenciades pels costums inherents pel fet de ser dones. Són elles, la majoria, que acompanyen els fills a l’escola, que van al supermercat, que van a la feina i la seva mobilitat és considerada, segons alguns estudis, com a mobilitat de gènere i fan un ús diferenciat del transport públic i privat.
          En canvi, els desplaçaments dels homes acostumen a tenir un altre comportament. Les ciutats estan pensades per facilitar el treball productiu i el consum, no els treballs de cura de grans i petits.
Aquests models afavoreixen actituds sexistes, i això afecta tota la ciutadania, però les causes tenen a veure amb el menyspreu per tot el que té a veure amb els treballs que tradicionalment han realitzat les dones, i amb els espais que es consideren propis d’elles.
          Quan es pensa sobre les ciutats, és sobre en els carrers, places i parcs, però poques vegades en les cuines i els menjadors de les cases, espais aquests que tradicionalment han controlat i organitzen les dones.
           Sembla com si l’espai públic sigui més masculí i l’espai privat de les cases més femení.
            Si ens hi fixem bé, pràcticament no hi ha carrers o places amb noms de dones i les poques que hi ha o bé són santes, reines o verges. Ho podem veure clarament a Tarragona (carrer Maria Cristina, reina; carrer Santa Joaquima Vedruna, monja; carrer Santa Anna, carrer Santa Tecla, carrer Joana Jugan, etc). Fa pocs anys que podem veure algun nom d’alguna escriptora, científica o política. Aquesta també conforma una actitud sexista.
            Els monuments, escultures, plaques commemoratives, moltes o la gran majoria fan referència a homes i les dones han estat silenciades, com els seus oficis, gestes, etc. Per tant, moltes dones no se senten identificades amb aquests espais que no tenen memòria malgrat que més de la meitat de la població mundial és de sexe femení i que les dones han contribuït i contribueixen activament en la transformació d’aquests espais ciutadans i la construcció d’unes ciutats més properes i més amables.
           Les dones, està demostrat que són més solidàries, més actives i tenen més experiència en fer barri i transformar els espais. Les seves propostes activen les relacions socials, l’urbanisme, l’economia, l’arquitectura. Fer que tots valorem aquestes actituds és important per construir ciutats i pobles menys sexistes.
        
         També hem de tenir en compte que la publicitat i la societat de consum ens aboquen a actituds sexistes. Només cal veure les revistes, els anuncis de televisió i el més greu, el llenguatge masclista que, a hores d’ara, impera en molts discursos.
            Només l’educació dels nens i nenes pot canviar aquests costums o aquestes pràctiques.
            Encara hi ha molta violència de gènere, difícil d’eradicar, fruit de situacions crítiques i que acostumen a donar-se en sectors socials desfavorits. Cada any augmenten el número de dones apallissades o assassinades pels seus companys o esposos. Les estadístiques no fan més que augmentar el sector de dones que pateixen maltractes físics o psicològics o que les seves parelles juguen amb el xantatge emocional dels fills.
            Les dones maltractades són, moltes vegades, víctimes silencioses d’aquests patiments i la por els impedeix denunciar aquestes pràctiques.
             Si, a més, el seu entorn no els és favorable, o bé no troben els ajuts necessaris per sortir d’aquesta situació, aquestes dones acaben caient en depressions o addiccions que també les perjudiquen.
            Recentment s’han aprovat lleis en molts països del nostre entorn que protegeixen la dona contra la violència de gènere, però, si la llei no va acompanyada de mesures realment efectives de protecció, acostumen a ser lleis buides de sentit.
            Evidentment que cal lluitar contra aquestes actituds, però també lluitar contra lleis absolutament obsoletes que són vigents en alguns països del món on encara les dones tenen un estatus inferior als homes i això és anar en contra del dret fonamental d’igualtat que preveu la Declaració de Drets Humans.





Joan Masdeu Solé
4t ESO C
15 anys
Pseudònim: Brynden Rius

La distància dins el trajecte
“Ciutats lliures per a les dones! Ciutats netes d'agressions sexuals!”
Aquesta tarda he agafat el bus, com acostumo a fer cada dijous. Em disposava a anar a la meva acadèmia d'anglès que és a l'altra punta, literalment, de Tarragona. Significa que he de creuar tota la Rambla nova i, després de tocar ferro al Balcó del Mediterrani, girar cap a les muralles.
Plovia, i jo em refugiava sota la meva carpeta, a l'aguait de veure el número llampant de l'autobús, fins que vaig notar una presència que em va provocar fer un pas enrere. Era un noi que aparentava un quants anys més que jo, em mirava fixament just a la nineta dels ulls. No vaig tenir cap dubte en apartar-li la mirada. Encara que jo ja no li seguia el joc, sentia com continuava posant els seus ulls marrons clars en el meu rostre. De totes maneres, la idea que de seguida jo agafaria el meu transport i aquest individu no es tornaria a creuar al meu camí em va reconfortar notablement.
En arribar aquella enorme capsa de metall sobre quatre petites rodes, quasi navegant en l'aigua de les precipitacions, vaig córrer rere ella i vaig ser la primera en entrar-hi quan la porta es va obrir. Em vaig sentir satisfeta en aquell moment, però aquest sentiment va ser particularment efímer. De sobte, un munt de gent va començar a espitjar-me a un costat i a l' altre per poder passar endins. Després de trobar-me en una situació en la que no podia respirar, vaig adonar-me que aquell noi de la miradeta incòmoda havia pujat al mateix bus que jo, i no només això, era al meu costat.



En aquell moment només volia sortir corrent i llençar-me a la carretera mullada, encara que no hi hagués manera humana de fer-ho. Aquell noi s'apropava cada vegada més a mi i jo no podia fer res per evitar-ho. I semblava que la situació no milloraria, sobretot en el moment en què va començar a tocar el meu cabell i jo el vaig estirar de les mans sense dir una paraula. Ni tan sols vaig mirar-li la cara. En aquell moment el millor que tenia eren els meus auriculars envoltant les meves orelles i emplenant-les de música del segle passat. En aquell moment em va dir:
-On vas? Molt lluny? M'escoltes?
Després va posar reggaeton  a un volum dolorós amb el seu altaveu portàtil. Em va saber greu, no poder sentir la veu de Freddy Mercury. Però vaig fer com si sentís ploure. En aquesta posició, el bus va fer un tomb molt tancat i ell va aprofitar l'ocasió perfecta per tocar-me el cul.
En aquell moment els ulls se'm van encendre per la ira. Vaig empènyer-lo per treure-me’l de sobre. Quan ho vaig aconseguir, es va tornar a apropar a mi i aquesta vegada li vaig donar un cop de puny que el va deixar a terra. Jo no volia fer-li mal, o sí, només vaig triar el camí més curt perquè em deixés en pau. No sé com, però, abans que aquest ésser repugnant s'aixequés per tornar-me el cop, vaig tenir una idea brillant. Immediatament després vaig dir en un to de veu bastant alt:
-Veieu aquest individu del terra? Sembla un noi normal, amb una vida normal, del segle XXI. Doncs, no. Aquest individu que ara veieu estirat al terra és un assetjador, la raó per la qual en ple segle XXI la violència de gènere, fins i tot al carrer, continua existint.


 Ell no es va moure mentre jo parlava. Vaig notar com els seus gestos cada vegada reflectien més nerviosisme. Fins que la gent, que era al nostre voltant i que s'havia adonat del que acabava de succeir, va començar a cridar al noi que parés, que no el volien al seu autocar i que se n'anés. El noi, avergonyit, va baixar a la parada més pròxima mentre que una senyora em preguntava com estava.
Sincerament, en aquell moment, estava molt satisfeta. Si aquell noi no tornava a assetjar cap noia gràcies al meu discurs, hauria fet de Tarragona una ciutat més lliure per a les dones.

Ane Saldaña Muñoz
1r Batx. G
16 anys
Pseudònim: La guineu

Dir la veritat em desencadena

Ciutats lliures per a les dones!
Ciutats netes d’agressions sexuals!
Ciutats on la nit no sigui temuda,
ciutats on l’albada no es taqui de sang.

Mil batecs de resistència
confluiran en un mateix riu,
encapsat per la paraula
i, com a lema, llibertat!

Som  un mar ple d’onades
de tots colors, com un sol cos,
ple de vida, farem néixer:
un nou present,
un nou futur,
ple d’igualtat, el farem créixer.

Ciutats lliures per a les dones!
Ciutats netes d’agressions sexuals!
Ciutats amb mirades cordials.
Ciutats sense obligacions animals!

 Hi sou convidats,
no és casa  vostra,
mai més no torneu a anar més enllà
de la seva benvinguda.

Direm prou a la repressió,
com ja van fer les mares
i abans les àvies.
No ens resignarem,
no mirarem a baix.
Alcem-nos unides!

Ciutats lliures per a les dones!
Ciutats netes d’agressions sexuals!
Ciutats amb mentalitats humanes.
Ciutats amb cors feministes!

Jo et respecto, respecta’m.
Jo et valoro, valora’m.
Jo t’escolto, escolta’m.
Jo t’estimo, però no em cal que tu també ho facis.

Vaig néixer lliure,
visc lliure
en aquesta immensa cel·la
de càstig que és la terra.
Dir la veritat
em desencadena. 



Rut Nache López
2n BAT B
17 anys
Pseudònim: Estrella
 






Salgado, el fotoperiodisme atractiu

L'alumnat de Comunicació Digital del 1r de batxillerat (que també fa Cultura Audiovisual) ha visitat l'exposició Gènesi del fotoperiodista brasiler Sebastiao Salgado al Caixafòrum de Tarragona.
El joves han pogut gaudir de la intensitat i bellesa de les fotografies així com del missatge a favor d'una recuperació i preservació de la part més intacta del nostre món. Hna comprovat com la feina d'un periodista pot ser també una creació artística de primer ordre.


dijous, 23 de novembre del 2017

Aprenem l'ofici de periodista


Ahir els alumnes de Comunicació Digital de 1r de batxillerat del nostre centre, acompanyats del professor Jordi Satorra, han visitat les instal·lacions del Diari de Tarragona. Han pogut fer un repàs de la història del diari i veure com es treballa en les diferents seccions del diari i, en especial, el funcionament de la edició digital.



dilluns, 20 de novembre del 2017

Microrelats de terror

Premi especial “Instituts” al millor microrelat de Terror


Presentats pel seu professor de Llengua catalana i Literatura de l’INS Antoni de Martí i Franquès de Tarragona, Josep M. Toda i Serra, els relats "Clic" i "Estimat lector" dels seus alumnes Antonio Aranda Sánchez de 16 anys i de Maria Lian Solé Barba de 17 de 2n B de batxillerat, respectivament, han estat premiats a l’11è Concurs de Microrelats de Terror (2017) “Premi Instituts”, que organitza el Festival de Cine de Terror de Molins de Rei, amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Molins de Rei i la Biblioteca Pau Vila en l’apartat novedós de “Premi Instituts" per a alumnes de 1r i 2n de Batxillerat".
A sota hi trobareu els dos textos.

Clic
15/08/2014 12:27
Bon dia! I no ho dic només pel bon dia que fa, sinó que avui estrenaré la càmera que em
vaig comprar ahir (és estrany pensar que va ser ahir quan la vaig comprar, sembla tota una
eternitat). La il·lusió que em fa és pràcticament indescriptible. Aniré a un bosc que em va
recomanar un amic, sembla molt bon lloc per fer fotografies. *clic*
15/08/2014 16:04
Bé, acabo d’arribar-hi i potser sóc jo, però la llum avui és exageradament bona! Cada cop va
millor el dia! *clic*
15/08/2014 19:42
Merda! Els núvols s’apropen massa i no tenen bon color. Per sort, tinc bon material, puc anar
tornant. *clic*
15/08/2014 19:54
Doncs, no puc anar tornant. S’ha posat a ploure massa i el cotxe no és on hauria de ser. Ja
s’està fent fosc, hauré de buscar on dormir... Vaig dir a la meva família que seria a casa a les
9, però m’he quedat sense bateria i no els puc dir que no hi seré. *clic*
15/08/2014 20:15
Estic veient una llum que sembla provenir d’una caseta, tant de bo em puguin acollir. *clic*
15/08/2014 20:26
Sembla ser buida, estranya, però no me’n queixaré. Té un llit i una xemeneia, més que
suficient per poder dormir-hi. Hi ha retrats trencats per les parets, sembla que tots em mirin,
és intimidant, però. És un lloc on dormir així que no em queixaré. *clic*
16/08/2014 10:01
No eren retrats, eren finestres... *clic*
15/08/2018
Acabo de trobar aquest diari, feia massa que no el veia, han passat ja quatre anys des
d’aquell dia i les coses han canviat. Ja no tinc la meva càmera, i no vaig poder editar
aquelles fotos. M’agrada recordar, de totes maneres, aquella tarda a aquell bosc. Però, des
que vaig aparèixer mort, la meva família m’ha trobat a faltar. Jo els faig fotos igual, i alguns
semblen adonar-se’n i no els agrada. Però jo també els trobo a faltar. Podrien visitar-me
algun dia d’aquests... *clic*

Antonio Aranda Sánchez, 2n B BAT, 16 anys

Estimat lector

Aquesta carta no és cap error.
Tu n’ets el destinatari, l’única condició per llegir-la és fer-ho d’una tirada, sense
alçar la vista en cap moment.
Potser et preguntes el perquè, però ara no et facis l’orni, saps perfectament el
que has fet. Tant tu com jo ho sabem, sinó repassa mentalment el que has fet
avui. Ho veus, ara ja ho tens. Mala consciència? Sents els remordiments al pit,
just al costat del cor, com trossos de metralla gèlida penetrant en això que
intentes inútilment amagar-me?
Estic darrere teu.
No t’espantis, recorda la meva primera norma. Pren-te uns segons per
assimilar-ho.
Cinc, quatre, tres, dos, un. Veig el teu clatell. En un lateral, hi ha una vena
verdosa, freda, morta. Se’t forma un buit sota el diafragma, et fas conscient de
la teva respiració. Sé que el teu pols s’accelera, la pell se t’eriça i notes el ressò
dels teus batecs a les puntes de les teves orelles. Ara t’empasses la saliva,
quin soroll més molest, tot està en silenci. No et preocupis, el teu cos està
segregant adrenalina. Com una guspira, el teus receptors envien la informació
pel sistema nerviós que transmet l’impuls. Augmenta la respiració, se’t dilaten
les pupil·les, se’t contrauen els músculs fins a produir un lleu tremolor. És un
calfred. Et costa inhalar.
Notes les meves mans al teu coll?
Atentament la lletra H.

Maria Lian Solé Barba, 2n B de Batxillerat, 17 anys

divendres, 17 de novembre del 2017

A la recerca del llop: Terra baixa

El passat 16 de novembre,  prop de 200 alumnes de 2n de batxillerat del centre han gaudit al teatre Tarragona de la ciutat d’una teatralització del clàssic Terra baixa. El text original és una peça teatral de l'escriptor Àngel Guimerà i és considerada per la crítica com una de les millors del segle XIX de la nostra literatura  (1896). L'adaptació que hem pogut veure és sincrètica i se centra en el triangle amorós Sebastià-Marta-Manelic. 


Els espectacles del Projecte Teatre i Literatura són adaptacions en petit format de les lectures obligatòries de literatura catalana i castellana a secundaria a càrrec de la Cia. Teatre de Ponent de Granollers, un col·lectiu de professionals de les arts escèniques que treballen frec a frec amb els professors i professores de llengua i literatura per oferir en cada espectacle els trets fonamentals de l'obra literària original.



dimecres, 16 d’agost del 2017

Anna Gispert, Perpetuadora de les festes de Santa Tecla d’aquest 2017


La nostra companya i professora tarragonina Anna Gispert Magarolas ha estat designada Perpetuadora de les festes de Santa Tecla d’aquest 2017. El nomenament tindrà lloc durant el tradicional acte de La Crida, que marca el tret de sortida de la festa.

Enhorabona per la feina feta i el reconeixement!!

Més informació a:

http://www.diarimes.com/noticies/tarragona/2017/08/16/la_professora_tarragonina_anna_gispert_perpetuadora_les_festes_santa_tecla_23376_1091.html

Foto: Diari Més Tarragona


dilluns, 19 de juny del 2017

“Intermezzo. Festa Major”, pels alumnes de 1r de Batxillerat C. Basat en el capítol homònim de La família dels Garrigas (1887), de Josep Pin i Soler

Els alumnes de 1r de Batxillerat de Ciències de la Salut han reescrit el capítol costumista “Intermezzo. Festa Major” de La família dels Garrigas (1887) de Josep Pin i Soler en el marc de l’assignatura Llengua catalana i literatura. Es tracta d’una activitat d’escriptura imaginativa en què els alumnes, dividits en grups de tres o quatre persones, han elaborat el següent text, dividit igualment en parts, tot imaginant-se que són escriptors de l’any 2117. Aquest n’és el resultat, força interessant i divertit. Bona lectura!
Cada 23 de setembre tothom es preparava per la festa; els abus es preparaven al sofà per poder veure el seguici del chill[1] davant de la pantalla del PC.
Els peques de la família estaven tot el dia al carrer esperant l’arribada dels Gegants i Robots.
Els últims en preparar-se eren els teens[2], que estaven impacients per la party[3] que es feia aquella nit. Però abans anaven al ball de “Joves i adolescents”, un espectacle de l’hòstia! Tractava de converses i problemes típics d’adolescents mitjançat les xarxes socials.
Després de fer un kit kat[4], cadascú anava a la seva bola; els adolescents anaven de party a tajar-la[5], mentre la resta de la família anava a veure els castells. Però eren uns castells especials en plan, els castellers portaven armilles fosforescents, brillaven que flipes. L’enxaneta portava la GoPro[6] al cap per poder retransmetre-ho per les pantalles megagrans repartides per la ciutat.
El dia següent al matí tota la ciutat es reunia per fer un esmorzar conjunt. Els adolescents venien amb una ressaca important i tothom es jartava[7] de les seves cares.
Pedazo de Santa Tecla xavals, ja voldria la gent viure a Tarragona!
Com des de fa més d’un centenar d’anys, els típics “manamés” rics ens organitzen la trobada més esperada i fan diverses colles populars de tota Catalunya. I, per excés de castellers, es pugen nombroses i tremendes torres, que han anat evolucionant amb el pas dels anys, fent-se més i més grans. I si el castell cau, els autòmates se’n riuen.
Si estem decidits a seguir, rivalitats a terra i a fer-ne un de més immens; que cau o no cau, tenint ambdós resultats idèntics; rialles, Djs, cocktails i “partys” entre màquines i persones.
Els robots admiren, gelosos, aquestes torres tan complexes, intentant “igualà” les nostres estructures, ballen tota la nit, viatgen teletransportant-se de festa en festa, acabant sense bateria.
A “Tarragó” els veureu al migdia del 23 de setembre omplint la “New Rambla”, la gran plaça renovada amb carrers adjacents... els d’edat, asseguts a les cadires intel·ligents de les escales de la seu per a donar a conèixer les seves raons.
Persones i androides pertot arreu.
Ja arriben els catellers! Tu el “primens”, tu el “secons” i tu el “tercens” i aquells van de crosses... i a la una tots a la pinya.
Cinc, sis, i fins set o vuit “pallos” se posen mútuament les mans damunt les espatlles formant un pis. Sobre cadascú d’ells puja el seu col·lega i es col·loca fent créixer la torre. Els espectadors robòtics graven l’espectacle per als seus “jefazos”, que observen des de casa amb la seva nova tablet 3000, tot dient: “Oh my God!”
Els cossos “fitness” dels homes són capaços de suportar el pes dels castellers i mantenir l’equilibri.
Ara pugen els “babys” de la colla. Què porten a l’esquena? Ningú ho sap.
La torre, mentre pugen els “babys”, cada cop tremola més. Els robots espantats treuen els “kits” d’emergència. L’enxaneta puja com un mico, ja és a dalt! Estem al top 10 del castell, quan de sobte s’enfonsa, els “babys” comencen a volar, gràcies a la seva “superbackpower”, quina superinnovació. És increïble com ha evolucionat la tecnologia!
El castell de 15 pisos ha fet llenya, però segur que l’any que ve arribem al top 100.
La columna? Un home que puja un damunt l’altre i en què el terç puja damunt del segon, el quart damunt el terç i el quint damunt el quart fins arribar al dotzè pis, que és completat per lo xiqüelo. 
El xavalet que acaba d’aprendre a posar-se la faixa, “l’air-bag”, ja està damunt la columna, a punt de tocar el cel amb la seva maneta.
I muntar la columna, tot un joc de nens, comparant-ho amb la seva força sobrerobòtica de moure-la fins al “Cityhall”.
Sense perill de caure i fer-se mal gràcies als “air-bags” incorporats a la vestimenta, podem realitzar castells més i més grans, sense tenir por de fer pum contra el terra si enmig de tota l’eufòria la columna cau de costat; afortunadament els “air-bags” realitzen la seva funció i així no cal tenir cap por. 
Quan rics i pobres ja han acabat les seves meravelles se’n van a fer un “brunch”.
Després: cafè, cubata i porro ens acompanyen a veure la processó del braç de Santa Tecla.
A mitja tarda surt de la catedral. Primer vénen els polis muntats en aerodeslissadors[8], amb el tratge de carboelastè[9], i a la mà la pistola d’àtoms.
Com sempre, la gent mal educada no deixa passar els aerodeslissadors, i entre crits i espentes els policies s’obren pas sense fer mal a ningú.
A continuació, Magí de les Timbales, un home que l’Ajuntament deu tenir tancat dins d’una capsa…Cada any és el mateix i tan vell és avui com en temps de l’Iphone 6.
Cavaller en cavall vestit de seda i braçalets d’or, porta a les bandes dues timbales damunt de les quines Magí pica tan fort com pot.
Les timbales van adornades amb l’escut de Tarragona i la bandera del país, i el Magí sembla un bol de “maduixes amb nata”, tot de vermell i amb perruca blanca.
Darrere seu, les faroles enlairades il·luminen l’avinguda i es lluu tot el seguici. Van tan bonics que el “flash” de les fotos els enlluerna.
Com a contrast, els nans es passegen pel voltant, semblant capgrossos amb el cap tan gran i les cames tan petites. Sonen gralles del cel i baixa la colla Jove amb un 3 de 10 caminant.
Segueixen els balls de Sant Magí, de Santa Tecla i de Santa Llúcia, però la música tradicional està robotitzada, és a dir, no fan servir instruments sinó que la música és creada per programes informàtics.
Es realitzen monòlegs que es transmeten mitjançant hologrames. El ball més destacat és el ball de làsers, la renovada versió del ball de bastons.
Per donar-li vida i color a la festa els balladors van vestits amb tratges retroil·luminats. Al cap una gorra amb llums de colors, la samarreta amb les quatre barres roges representant Catalunya. Els pantalons negres i les sabates amb els cascavells tradicionals.
Sobre la plaça de la Font han muntat un luxós escenari ple de llums de neó i envoltat de drons que projecten estelades. Hi ha altaveus per tota la ciutat amb la música que es balla i ens han vingut a visitar els nostres amics de l’espai exterior.
Es van intercalant un robot, un extraterrestre i un humà, i van formant una rotllana per iniciar el ball. Tots comencen a donar voltes quan escolten la tornada.
Quan la gentada escolta el ball de làsers agafen els seus làsers i salten i giren, buscant-se per encreuar-los, per sota la cama, per davant, per darrere...
Els dits s’afanyaven a enfocar el centre de la plaça mentre els balls de parlament s’apropaven pel carrer major, disposats a repetir el mateix discurs en català, castellà i anglès com a resposta a totes les peticions i queixes.
Els diferents vestits amplien la plaça amb les armes com a únic element comú, aquestes evidentment falses, perquè les protectores van aconseguir canviar-les, reclamant que espantaven els animals.
Comença el ball de Serrallonga i pren la paraula en Tallaferro:
- Que l’entitat espiritual en la qual creieu (o no) us guardi, Serrallonga. I a tu també, Joana.
- Qui ets tu, que no et conec?
- Em diuen el Tallaferro.
Comença la música i el ball.
Als balls literaris segueixen els diables formats per una colla de joves vestits de diables, que gràcies al “used fire” i als nous avenços, ja no crema, i per aquests motius ells poden vestir una roba mes còmoda i lleugera. Tot i que la “people” ja no s’ha de preocupar pel “fire”, segueixen portant el típic barret de Santa Tecla i una màscara que transforma l’aire contaminat pel fum en aire “clean”.
Encara es conserva algun gremi de música tradicional que acompanya aquests grups.
Darrere del braç de Santa Tecla, que el transporten quatre robots, hi ha uns hologrames de tots els personatges tradicionals, com el Sir Quim o el Knight de Sant Joan, el qual compleix una funció d’atracció històrica per a la població. Al final de tot podem seguir trobant les autoritats més representatives de la ciutat, com l’alcalde.
La gent té delit perquè comenci la professó. Tothom ha aparcat el seu platet volador als àtics i esperen ansiosament que comencin els focs. Ja han activat el sistema de visió de focs artificials en les seves iUlleres.
A les deu s’enlairen els primers focs, i van explotant progressivament, de més fluix a més fort, al llarg del vespre, culminant amb l’extraordinari Megatrò 3000.
La gent aliena a la ciutat contempla l’espectacle des de fora, i s’adonen que fa més llum tota la ciutat amb el flaix del telèfon mentre graven que els focs en si. Tothom està hipnotitzat, més pendent del mòbil que de l’espectacle en directe que tenen davant seu.
L’endemà continua la festa al casc antic, però la multitud ja ni tan sols grava, es dediquen a contemplar els castells, els balls i la cercavila, dedicant un fort aplaudiment a l’enxaneta quan aquesta arriba al cim. Els tarragonins segueixen enamorats d’aquesta tradició que tants anys ha perdurat.





[1] Del chill: estar tranquil·lament.
[2] Teens: adolescents.
[3] Party: festa.
[4] Fer un kit kat: fer un descans amb alguna cosa per picar.
[5] Tajar-la: emborratxar-se i fumar (advertència: no ho intenteu!).
[6] GoPro: càmera esportiva.

[7] Jartava: riure’s d’algú.

[8] aerodeslissadors: behicles policials voladors.
[9] carboelastè: material resistent a les bales inventat l’any 2100.