dijous, 25 d’abril del 2019

Ruta Pin i Soler

Alumnes de 1r de batxillerat acompanyats per la professora Anna Gispert i Anna Lobera (URV) han realitzat unes sessions matinals sobre la narrativa de Pin i soler i a la tarda han gaudit d'una ruta literària per la ciutat a través dels textos de l'autor (els trobareu a sota).








Ruta Josep Pin i Soler. La interpretació de la ciutat. Dossier de textos
Taula de textos del recorregut
1
Passeig Arqueològic, sota la torre de l’Arquebisbe
“Crematística” i “Lo pont del Diable”
2
Carrer Cavallers
“Nobles”
3
Pla de la Seu
Magna Tarraco!
4
Portal de Sant Antoni
“Benaventurats los mansos”
5
Torre del Pretori
Magna Tarraco!
6
Plaça de la Font
Intermezzo. Festa Major”

Textos seleccionats
1) Passeig Arqueològic, sota la torre de l’Arquebisbe
“Crematística” (La família dels Garrigas)
A Tarragona, darrere el Palau de l’Arquebisbe, passa aquella muralla portentosa que comença al portal de San Francesc i va fins al de Santa Clara.
Tan ferma és avui com al temps dels creuats. Tan sòlida és ara com lo jorn que etiòpics, fenicis, romans, gots, sarraïns, cristians, imperialistes o moderns francesos la impugnaren.
Imposant!, majestuosa!, trenta centúries no l’han pogut encetar.
N’és compacta, gruixuda, alta, bordada de matacans mig desfets, de revellins sense acabar, de torres afegides.
Mai s’és abandonada a l’agressor, ni mai ningú l’ha presa per força. Sempre lo sitiador ha penetrat en la ciutat per la marina.
Sols s’humanisa per qui l’habita, s’hi abriga i l’aima, i lo que dards, catapultes, bombes, mines, canons no poden obtenir: obrir-la, ho permet a les bones, sense saber com ni quan, a pacífics capellans i burgesos que viuen al seu redosso i la foraden en sa massa colossal per balconets, finestres, eixidetes, que donen llum i frescura.
Al fer-se vella s’ha tornat pacífica i, en lloc de morters i merlets que la rematin, ha pres en son cim terradets ombrívols, en ses escletxes, figueres bordes, en sos bonys i forats, heures, parietàries de tota mena que li tapen les ferides i l’engalanen.
Tot en ella no és d’igual majestat i bellesa. Història viva de pobles que passaren, cada u d’ells ha fet i desfet, deixant lo seu segell en la manera de renglerar les pedres, d’escairar-les, en cada portella, reixa o bordó.
Al seu peu, una carretera, la qui abans los ferrocarrils permetia transitar quan a posta de sol los portals de la Ciutat se tancaven, serveix ara de passejada a gent d’iglésia: un bon tros porta el nom de passeig dels Canonges.
Perpendicular a ella, una altra carretera més estreta, rasant les vinyes de l’Alasà, se dirigeix al fossar, que tan de lluny se veu amb sa porta d’un vermell de sang presa, aquells dos finestrons que semblen ulls, los rengles de ninxos, los xipresos, bellugant-se a l’impuls del vent, ajupint-se, aixecant-se, brandant lo cap, fent brogir l’aire com si tinguessen llàstima dels sers inanimats que llur ufania sombreja, i dels quins llurs arrels se nodreixen.
A mà esquerra del fossar, seguint les porxades de l’aqüeducte per on ve l’aigua que en la ciutat se beu, la carretera es torna camí dolent, fins a dalt del fort de l’Oliva… i passat lo fort, ja no és carretera ni camí, sinó sender pedregós i tort, que tant aviat surt de les pelades roques com s’amaga entre esbarzers i brossa girant a llevant, a ponent; no sabent a on va! No obstant, com tots los camins, fins los pitjors conduïts, va a tot arreu: a la Secuita, als Pallaresos, al Pont del Diable, a la font d’en Garrot, a Valls, a Salamó, a les carreteres de Reus, de Barcelona, i per elles, a Roma, a Lisboa! a Finis terræ!

2) Carrer Cavallers
“Nobles” (Jaume)
Les senyores de Recasens, una d’elles baronessa de les Quatre Parres, donaven cada dimarts de l’estiu lo que els seus amics anomenaven reunions de confiança o de mitja aranya (només encenien quatre candeles de les vuit que l’aranya del saló portava); l’hivern les reunions eren més nombroses i complicades; s’hi ballava en gran! A unes i altres assistia lo més lluït de la ciutat.
Don Josep Salvat potser no hi hauria sigut convidat, mes sa muller era molt ben vista… una Vidal!, i sa filla Lupita, tan graciosa, que no faltà algun amic de la casa insinuant lo bé que farien convidant-lo.
Les de Recasens consultaren lo cenacle dels elegits i, per a tenir una noia més, feren lo convit en regla.
Don Josep se carregà de cadenes, se plantà enmig de la pitrera una papallona de pedres i lluent com un fanal, sèrio com un nunci, rítmic com un armat, entrà en la sala bona de casa la baronessa, presentant a sa muller amb la mà dreta i a sa filla amb l’esquerra.
Lo Jaume, que responia de dia en dia cartes més curtes a les que de fora li arribaven, que poc a poc s’anava fent tarragoní sense adonar-se’n, conegué la presentació, i, afegint un nuset més als ja nombrosos que el lligaven a la vida casolana, es féu presentar per lo dimarts vinent. Li fou facilíssim.
Aquelles senyores eren parentes, per part de mare (una Morros de la Pobla), amb lo senyor canonge, a qui l’oncle Larramendi ne tocà dues parauletes, i, com lo sacerdot volia favorir tot lo que pogués retenir al Jaume prop de la família, indicà a ses parentes lo desig del jove.
Fou gran diada, o per millor dir, gran vesprada, car la reputació del Jaume com músic de mèrit, i fins alguns deien célebre, entre els comensals d’aquella casa era reputació per referències, exagerada, vaga. Ningú d’ells l’havia vist davant un piano, ni amb un violí sota la barra, essent ell molt ferreny en lo de lliurar-se a sos esplais artístics davant de gent poc agradosa.
Les senyores de Recasens, nom de llur pare, eren dues germanes. Viuda l’una del baró de les Quatre Parres en qüestió, un senyor important!, fou gentilhome de l’infant don Cosme, aquell que només hi veia d’un ull, era la publilla. La més jove, la viuda, era mare d’un tinent de cavalleria ja granadet. Com edat, tindrien?… qui sap? Inútil dir l’edat de les dues dames.
Acostumades mentre visqué el baró a la vida i tracte de Madrid, guardaven en llurs maneres la senzillesa de bon to, l’afabilitat que sols se troba en les classes distingides d’Espanya.
A llur casa no era indispensable presentar-s’hi amb la rigorosa etiqueta exterior que en altres països s’exigeix. Era prou lo desig de ser agradable, conèixer algú de llur societat i trobar-se disposat a no parlar mal de ningú (dels presents) per a ser-hi admès.
Lo jove Garriga fou rebut amb parauletes tan amables, amb maneres tan naturals, que quan se trobà sol no pogué menos de riure d’ell mateix, que tanta feresa havia tingut de les dues germanes i de la casa en què vivien… un palauot del carrer de Cavallers, amb portalada gran, sempre oberta, entrada espaiosa com magatzem, al mig pilans, voltes, celobert, cancell amb campanetes i patriarcal orinador darrere la porta.
Semblava a l’entrar-hi que s’entrés a ca la Reina!
Eixint les senyores d’aquelles fosquedats les havia entrevist algunes vegades repantigades en llur cotxe senyorial, pesada màquina pintada d’un color indefinible, guarnida de quatre fanals, arrossegada per dues xollades mules que malgrat llur vellúria miraven a tothom amb lo desdeny del qui porta darrere seu a la virginitat i a la bellesa.
—Presentat per parent que tant venerem —li havia dit la viuda—, és quasi… inútil assegurar-li que aquesta casa és seua. Tots los dimarts rebem uns quants amics… Espero que mentres Tarragona no li siga massa ofenosa, tindrem lo pler de veure’l.
Lo Jaume respongué quatre embuts, faltant-li la costum de saber dir coses boniques i sense sentit. Si hagués respost lo que verament pensava, hauria dit poc més o menos: «Senyora, li agraesc lo convit, no per lo pler que em procurarà de veure-la a vostè i a sa germaneta, però he sabut que fa poc han convidat… a Guadalupe Salvat, i com jo n’estic enamorat, espero, baix lo cobert de sa respectable casa, poder parlar-li, viure unes quantes hores baix lo mateix sostre que ella… impressionat pels mateixos objectes i persones…»
Precisament a causa de pensar això, no digué res, saludà i es féu fonedís pes les altres sales, cercant l’imant que l’atirava.
No obstant, la baronessa el cercà, i velis nolis degué assentar-se davant lo piano… Hi passà una hora, que els convidats trobaren «la més deliciosa de llur vida!».

3) Pla de la Seu
“Magna Tarraco!” (La família dels Garrigas)
Venint a Tarragona, siga per mar siga per terra, lo primer que de la ciutat se veu són dues masses imposants que prevenen i anuncien la gran ciutat… la dels Escipions, la Júlia i Victrix del gran Cèsar, la Cort d’Augustus i d’Adrianus.
Del camí que rastrejant sa torta esquena ve de llevant, del mig de les vinyes, de la daurada sorra de les platges, de l’horitzó marítim, de la carretera de Reus, de Vila-seca, de Constantí, del llit torrentós i tan aviat massa ple com massa buit del Francolí… de tot arreu se veuen!
L’una, la més alta, diu sens embuts lo seu ofici: los raigs del sol la penetren, la penombra ennegreix alguns de sos caires, llistes clares i fosques marquen sa forma… fins s’hi veuen altes obertures amb objectes foscos... que en són campanes i, essent campanar lo qui es veu, la construcció d’on ell sorgeix n’és per força iglésia.
Ho és en efecte, i no una iglésia qualsevulga, sinó la catedral de l’Arquebisbat, amb son campanar tan alt, i aturat encara en sa creixença pels mestres i prelats que l’aixecaren, faltant diners o essent temps de guerra… per lo qual s’ha quedat sense finir, no trobant-se fins ara cap més Bernat Olivella, successor dels Berenguers de Vic i els Oleguers, arquebisbe que fou com ells mateixos (1200), prou entusiasta i generós per a retirar-se al moster d’Escornalbou, estalviant rendes i gastant-les d’un cop en l’erecció del temple.
Lo gran embalum d’on arranca la torra del campanar lo formen l’absis i lo creuer, munt de pedres arreglades amb majestat suprema i d’un aspecte entre guerrer i religiós.
Les cúpules, campanarets, llanternes, que més de prop se veuen, cobreixen capelles laterals, diferents d’estil, de bellesa, d’edat.
Lo conjunt de l’edifici n’és sorprenent i únic.
En cap ciutat cristiana, inclús Roma, hi ha una catedral plantada amb més majestat. Altres de més mèrit en certs detalls li són inferiors com conjunt: la de Toledo, joia de Espanya, mal situada i de poc efecte vista de fora; la de Barcelona, esplendent de típics detalls enlloc sobrepujats, sublim, pura de línies, redoltada de carrerons i amb la fatxada sense fer; la seu de Saragossa, la més ideal de totes les iglésies hagudes i per haver, amb aquelles llànties del transparent de l’altar major que fan pensar en l’Eternitat, plantada en siti pla i privat de llum; la de Burgos, un conjunt de meravelles, sense unitat, i donant a carrers que l’ofeguen; la de València, tan elegant, amb son Miquelet que la domina, començant per una portalada indigna d’aquell temple, en un carrer ple de botigues i acabant per lla darrere d’una manera confosa; la de Sevilla, més vistosa i alegre que poètica i espiritual; la de Córdoba, musulmana…
I fora d’Espanya tampoc n’hi ha gaires que li sien superiors.
La de Colònia, nua, crua, sens més notable que les agulles altíssimes i que fóra, a Espanya, iglésia de dotzena; la de Bruges, tota de rajola i pintirolada; la de Brussel·les, ben airosa i situada, però pobra d’invenció, de dimensions esquerpes; la de Milan, un joc d’hermoses i afiligranades bitlles, més aviat joguina d’homes rics que obra d’artistes sèrios; la de Palermo, digna de ser espanyola, i que casi ho és, però baixa i sense perspectiva; la d’Antuèrpia, pobra d’interior (sense els Rubens) i amb casotes i botigues per fora, com berrugues…
I si el conjunt de la Catedral de Tarragona n’és grandiós, los detalls encanten.
Lo portal gran del frontis gòtic sobremuntat d’aquella rosa tan bella, per a no dir més, que el cèlebre transparente de Toledo, les dues entrades que donen pas a les naus laterals, amb llurs circulars roses de claror, trossos d’arquitectura romanobizantina més formals, més posats, més regaladors que el gòtic, en un país com l’Espanya on tantíssim i quasi massa se’n troba per tot arreu.
Lo cor i son cadiram, l’orgue i ses pintures, un esplendor; l’altar major, un miracle de cap país del món realisat amb més prestigi; lo claustre, un encantament; la capella moderna de Santa Tecla, un pom de flors; la volta de la capella del Santíssim sobremuntada d’admirable campanile, una bogeria de geni; la capella del Corpus Christi, un museu; aquella altra joieta que darrere la Catedral hi ha, la capelleta de Sant Pau, una verdadera joia arqueològica, històrica, artística… Tot lo de dins, sepulcres: lo del gran rei En Jaume el Conqueridor, los de prínceps i prelats; tapissos, catifes, bandera de Lepanto, escultures; lo de fora, lo de dalt, lo de baix, lo que es veu, lo que és amagat, la fan digne d’una celebritat que no té… per mor dels mateixos tarragonins, que en general sols admiren o fan admirar la professó de les rates.

4) Portal de Sant Antoni
“Benaventurats los mansos” (Níobe)
Ne feia molts que mancava de la terra i al tornar-hi volia passejar novament per aquell jardinet públic de tan hermoses vistes que hi ha junt a la casa d’òrfens, limitat per una barana que protegeix de mortal caiguda en fondíssim precipici, ornat de retalladets xipresos que formen gerros, pòrtics, i voltes, de quadrets de boixos tancant tota mena d’oloroses flors, amb son bací d’aigua i els dofins entortolligats al mig que llencen aigua pels foradets del morro...
[...]
Volia reveure aquella creu de pedra tan finament llaurada que fora el jardí s’aixeca davant la ferma muralla foradada per l’hermós Portal de Sant Antoni, recórrer los baluards que defensaven la ciutat en altres temps i que nos aliats los inglesos feren malbé suara potser més que nos enemics los imperialistes de França; contemplar la torre de l’Arquebisbe, dir mentals tendreses, espargir llàgrimes parlant als esperits de tots aquells sers estimats que allà sota, al fossar, jauen lo somni perdurable.
Me trobava assentat flairant dolços perfums de floretes, ensumant amples alenades de bafs marítims, distreia mon mirar entre els pomets de murtra, los arbrissons de morduix, los aromers i mentes que em redoltaven, les blaves ones clapades de llistes verdoses, de bromeres blanques, ratllades per esteles com cua de cometa, que la menuda i d’allà dalt quasi imperceptible nau havia produïdes, que un bastiment més gros creuava amb sa pròpia estela... que s’eixamplava esborrant les primeres, arreu passant-ne i repassant-ne d’altres que nouvingudes embarcacions esvanien.

5) Torre del Pretori
“Magna Tarraco!” (La família dels Garrigas)
Del gran edifici, les fatxades ne són amples, lo plan esborriat… On sembla acabar-se, torna a començar. Mirat de lluny, sembla més alt que ample; de prop, més ample que alt. Sa mole colossal revela el constructor: n’és lo palau dels emperadors i prefectes quan Tarragona era capital romana.
La basílica!
En ella visqueren los Escipions, organitzant o preparant-se al combat per la possessió tranquil·la del país o incursions a terres d’Àfrica. Octavianus Augustus, lo nebot i hereu del gran Julius, la féu terminar. En ella rebé ambaixadors vinguts de l’Índia. Dins ses espaioses sales celebrà concilis per a reduir als càntabres, que continuaven insotmesos a l’Imperi. Adrianus hi passà el darrer hivern de sa vida…
També fou Augustus l’erector del fòrum, del quin queden vestigis a la plaça del Pallol, del circus que s’estenia de lo que avui és plaça de la Font fins a la dels Sedassos, parant-se al carrer dels Cavallers, que n’era la galeria superior; de l’amfitheatrum, que amb graons i tot enclou l’actual presidi i que entre l’arena, les grades, les galeries i avingudes s’estenia fins al peu de la basílica, que n’era palau, fort, arsenal, arxiu.
Quan l’emperador volia presidir una festa, prenia per una escalinata davallant al siti ocupat actualment per la carretera, i sota entoldat de veles blanques i grogues amb llobes i bous pintades a dojo, emblemes de Roma i de Tarraco, encatifada la terra de murtra i fulles de rosa, l’aire jugant amb gallardets, los lictors precedint, los comensals al costat, los dignataris darrere, s’assentava al podium, que es trobava per lla al peu de l’actual passeig de Santa Clara.
Quin sitial per trono! A quant la vista arriba, les blavenques ones!; als peus, la plebs cridant «visca!»; al costat, homes il·lustres i dones de gran bellesa; damunt, aquell cel tan pur; per llevant, Roma; per ponent, la Bètica... davant, Cartago!
La basílica dels emperadors ha conservat son caràcter de palau i fortalesa. Les parets ne son doblíssimes, les finestres, rares, les sales, grans, los terrats, immensos!
Com arquitectura, podria dir-se que és de l’ordre dòric, si bé la major part de ses fatxades són avui llises de dalt a baix. Molts finestrals dels que ara es veuen són dels primers sigles cristians, altres, relativament moderns i tallats en ple sense més mira que la utilitat. La paret de cara a mar reposa sobre rocs primitius. A ras del camí, ben conservada, se veu la portella, obertura de les falsament anomenades ciclòpees, que servia de pas al servei d’ordre inferior; la fatxada que dóna a la pujada de les Pescateries, si bé llisa en sa més gran superfície, conserva pilastres d’un que fou temple dedicat a Augustus, que els tarragonins, devotíssims seus, deïficaren.
Lo temple al Divo Augusto ocupava lo que ara és carrer fins a la iglesieta de Nazaret, que s’aixeca damunt la runa de l’ara pagana i els trossos d’escultura embotits en la paret de mà esquerra entrant als claustres de la catedral: un cap de bou, de les banyes del quin pengen garlandes de flors formant ondes dins de les quals hi ha l’apex, morrió pels sacrificis, l’aspergillium, les asperges que la Iglésia catòlica ha adoptat per a espargir l’aigua beneita, vénen d’aquell temple; lo costat de l’edifici romà que fa front a la iglésia de la Trinitat és lo més irregular i malmès: tot en ell són retxetes, terradets i afegidures.
De tants hostes com l’hostal allotjà, molts foren grans soldats, juristes insignes, oprobi dels homes, pares del poble, delícies de la humanitat! Lo poble, no obstant, ha oblidat o no ha sabut mai llurs noms. Sols un ne recorda.
Essent Sejanus emperador, vingué de prefecte a Tarragona un Valerius Gratus qualsevulga que féu poc parlar de sa persona.
Per intrigues o mal voler, lo govern imperial cridà al Valerius Gratus, enviant al seu puesto a un altre prefecte anomenat Pontius Pilatus!… i com lo símbol dels apòstols ha marcat d’un segell d’infàmia lo Ponç Pilat que es rentà les mans quan no n’era hora, ha fet també que eix nom maleït sigui l’únic que les gents recorden en una ciutat a on lo castell que el porta és lloc de plors i càstig.
En lo poble, a la idea de la presó, mancança de llibertat, s’afegeix la feresa causada per l’espantós edifici i l’avorriment d’aquell nom que la tradició li ha conservat.
Lo castell de Pilat és conjunt de coses tràgiques.
La mare amenaça al fill indòmit… de fer cap a Pilat!
La muller que té l’home pres diu d’ell afligida… és a Pilat!
Los homes en llurs querelles se llencen a la cara com a suprema injúria… surts de Pilat!

6) Casa de la Festa
Intermezzo. Festa major” (La família dels Garrigas)
[...] Cada any los pagesos fan venir una colla de Valls, mes com los castellers no foren prou nombrosos per a pujar les tremendes torres que són d’obligació, los mateixos que paguen, ajuden… i si el castell cau, los pescadors se’n riuen.
Si es té ferm, samarreta a terra i a fer-ne un de més alt; que cau o no cau, tenint ambdós resultats idèntica conseqüència: riotes, mofes, bravates entre pescadors i pagesos.
Los forasters admiren aquells castellers-atletes tan senzillots, tan modestos, que fan castells tot el dia, ballen la nit, viatgen a peu de festa en festa i mai estan cansats.
A Tarragona els veureu lo migdia del 23 de setembre omplint lo carrer Major, la plaça i carrers adjacents… los d’edat, assentats als graons de les escales de la seu per a donar consells o explicar belleses tècniques als aficionats que els redolten.
Tots los balcons plens de senyoriu, los terrats i teulades, de gent de servei, les dues fonts que hi ha al peu de les escales cobertes de quitxalla, no faltant mai quatre mirons a cavall de les quatre aixetes.
La possessió del damunt de les fonts és objecte de verdaders combats, lo puesto és bo: s’hi veu, i no hi fa calor, però els envejosos són tants que cada punt los ocupants són cares noves. Ademés des d’aquell puesto tan disputat fins se pot parlar als dolçainers! Comencen les gralles amb allò de:
PARTITURA 1
i els tabals marquen lo ritme amb llur pam-ra-ta-pam-pim-pam i els castellers s’enfilen com sargantanes i En Janeta, arriba a dalt i les gralles fan aquell refilet tan llarg, tan estrident…
PARTITURA 2
i el petit lleva les manetes enlaire i les agita en senyal de victòria i tothom crida i bat de mans.
Tornen a convenir-se els castellers: tu a primers, tu a segons, vosaltres a terços, aqueix i aquell seran crosses… i per lla a la una, hora solemne!, l’obra mestressa d’aquells titans se comença: lo castell de nou.
Cinc, sis, i fins set o vuit homes se posen mútuament les mans damunt les espatlles formant rotllo .Sobre quiscú d’ells ne puja un altre que a l’aixecar-se s’agafa als braços del qui té a prop. Un cop drets, se posen com los de sota: les mans mútuament prop del coll, i encara no s’han aferrat amb aquells dits que en són mors d’estenalles, ja els hi formigueja per l’esquena un altre casteller que damunt d’ells forma altre pis d’aquella torre humana eixida d’enmig de l’ona popular com per bruixeria.
Quins homes!
Llurs tendons són cordes d’aram, llur pell, pergamí, llurs ossos, ferro. Cada u d’ells sosté set, sis, cinc, o quatre homes… i no pes inert; pes que belluga, que parla i es disputa, que perd l’equilibri, que s’entrebanca.
Per a coronar lo castell hi munten los xiquets: dos d’una dotzena d’anys, damunt de llurs espatlles un altre de nou o deu que s’ajupeix de quatre grapes a tall de granota i damunt dels seus ronyons un pobre gafarronet de set o vuit, que de vegades té por, si els pilans belluguen, i s’enfila lentament, essent ell causa de tot lo terratrèmol; puix los minuts són hores i, si els xiquets no cuiten, los genolls se dobleguen, los braços s’arronsen, les espinades se torcen i Adiós Madrid, tot l’edifici s’enfonsa formant un embolic de cames, caps i braços que ni el Buonarroti hauria dibuixat.
De tals caigudes ne pervenen llomadures, cops de colze, rialles i figueretes.
Uns se disputen, altres busquen palletes per a estroncar-se la sang del nas. Tot s’arregla!, la sang s’estronca o no s’estronca, los dolçainers tornen a refilar… i apa, per amunt!, tal dia farà un any!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada