Ruta Josep Pin i Soler. La interpretació de la ciutat. Dossier de textos
Taula de
textos del recorregut
1
|
Passeig
Arqueològic, sota la torre de l’Arquebisbe
|
“Crematística”
i “Lo pont del Diable”
|
2
|
Carrer
Cavallers
|
“Nobles”
|
3
|
Pla de la Seu
|
“Magna Tarraco!”
|
4
|
Portal de Sant
Antoni
|
“Benaventurats
los mansos”
|
5
|
Torre del
Pretori
|
“Magna Tarraco!”
|
6
|
Plaça de la
Font
|
“Intermezzo. Festa Major”
|
Textos
seleccionats
1) Passeig Arqueològic, sota la torre
de l’Arquebisbe
“Crematística” (La família dels Garrigas)
A Tarragona,
darrere el Palau de l’Arquebisbe, passa aquella muralla portentosa que comença
al portal de San Francesc i va fins al de Santa Clara.
Tan ferma és avui
com al temps dels creuats. Tan sòlida és ara com lo jorn que etiòpics, fenicis,
romans, gots, sarraïns, cristians, imperialistes o moderns francesos la
impugnaren.
Imposant!,
majestuosa!, trenta centúries no l’han pogut encetar.
N’és compacta,
gruixuda, alta, bordada de matacans mig desfets, de revellins sense acabar, de
torres afegides.
Mai s’és
abandonada a l’agressor, ni mai ningú l’ha presa per força. Sempre lo sitiador
ha penetrat en la ciutat per la marina.
Sols s’humanisa
per qui l’habita, s’hi abriga i l’aima, i lo que dards, catapultes, bombes,
mines, canons no poden obtenir: obrir-la, ho permet a les bones, sense saber
com ni quan, a pacífics capellans i burgesos que viuen al seu redosso i la
foraden en sa massa colossal per balconets, finestres, eixidetes, que donen
llum i frescura.
Al fer-se vella
s’ha tornat pacífica i, en lloc de morters i merlets que la rematin, ha pres en
son cim terradets ombrívols, en ses escletxes, figueres bordes, en sos bonys i
forats, heures, parietàries de tota mena que li tapen les ferides i
l’engalanen.
Tot en ella no és
d’igual majestat i bellesa. Història viva de pobles que passaren, cada u d’ells
ha fet i desfet, deixant lo seu segell en la manera de renglerar les pedres,
d’escairar-les, en cada portella, reixa o bordó.
Al seu peu, una
carretera, la qui abans los ferrocarrils permetia transitar quan a posta de sol
los portals de la Ciutat se tancaven, serveix ara de passejada a gent
d’iglésia: un bon tros porta el nom de passeig dels Canonges.
Perpendicular a
ella, una altra carretera més estreta, rasant les vinyes de l’Alasà, se
dirigeix al fossar, que tan de lluny se veu amb sa porta d’un vermell de sang
presa, aquells dos finestrons que semblen ulls, los rengles de ninxos, los
xipresos, bellugant-se a l’impuls del vent, ajupint-se, aixecant-se, brandant
lo cap, fent brogir l’aire com si tinguessen llàstima dels sers inanimats que
llur ufania sombreja, i dels quins llurs arrels se nodreixen.
A mà esquerra del
fossar, seguint les porxades de l’aqüeducte per on ve l’aigua que en la ciutat
se beu, la carretera es torna camí dolent, fins a dalt del fort de l’Oliva… i
passat lo fort, ja no és carretera ni camí, sinó sender pedregós i tort, que
tant aviat surt de les pelades roques com s’amaga entre esbarzers i brossa
girant a llevant, a ponent; no sabent a on va! No obstant, com tots los camins,
fins los pitjors conduïts, va a tot arreu: a la Secuita, als Pallaresos, al
Pont del Diable, a la font d’en Garrot, a Valls, a Salamó, a les carreteres de
Reus, de Barcelona, i per elles, a Roma, a Lisboa! a Finis terræ!
2) Carrer Cavallers
“Nobles” (Jaume)
Les senyores de
Recasens, una d’elles baronessa de les Quatre Parres, donaven cada dimarts de
l’estiu lo que els seus amics anomenaven reunions de confiança o de mitja
aranya (només encenien quatre candeles de les vuit que l’aranya del saló
portava); l’hivern les reunions eren més nombroses i complicades; s’hi ballava
en gran! A unes i altres assistia lo més lluït de la ciutat.
Don Josep Salvat
potser no hi hauria sigut convidat, mes sa muller era molt ben vista… una
Vidal!, i sa filla Lupita, tan graciosa, que no faltà algun amic de la casa
insinuant lo bé que farien convidant-lo.
Les de Recasens
consultaren lo cenacle dels elegits i, per a tenir una noia més, feren lo
convit en regla.
Don Josep se
carregà de cadenes, se plantà enmig de la pitrera una papallona de pedres i
lluent com un fanal, sèrio com un nunci, rítmic com un armat, entrà en la sala
bona de casa la baronessa, presentant a sa muller amb la mà dreta i a sa filla
amb l’esquerra.
Lo Jaume, que
responia de dia en dia cartes més curtes a les que de fora li arribaven, que
poc a poc s’anava fent tarragoní sense adonar-se’n, conegué la presentació, i,
afegint un nuset més als ja nombrosos que el lligaven a la vida casolana, es
féu presentar per lo dimarts vinent. Li fou facilíssim.
Aquelles senyores
eren parentes, per part de mare (una Morros de la Pobla), amb lo senyor
canonge, a qui l’oncle Larramendi ne tocà dues parauletes, i, com lo sacerdot
volia favorir tot lo que pogués retenir al Jaume prop de la família, indicà a
ses parentes lo desig del jove.
Fou gran diada, o
per millor dir, gran vesprada, car la reputació del Jaume com músic de mèrit, i
fins alguns deien célebre, entre els comensals d’aquella casa era
reputació per referències, exagerada, vaga. Ningú d’ells l’havia vist davant un
piano, ni amb un violí sota la barra, essent ell molt ferreny en lo de
lliurar-se a sos esplais artístics davant de gent poc agradosa.
Les senyores de
Recasens, nom de llur pare, eren dues germanes. Viuda l’una del baró de les
Quatre Parres en qüestió, un senyor important!, fou gentilhome de l’infant don
Cosme, aquell que només hi veia d’un ull, era la publilla. La més jove, la
viuda, era mare d’un tinent de cavalleria ja granadet. Com edat, tindrien?… qui
sap? Inútil dir l’edat de les dues dames.
Acostumades
mentre visqué el baró a la vida i tracte de Madrid, guardaven en llurs maneres
la senzillesa de bon to, l’afabilitat que sols se troba en les classes
distingides d’Espanya.
A llur casa no
era indispensable presentar-s’hi amb la rigorosa etiqueta exterior que en
altres països s’exigeix. Era prou lo desig de ser agradable, conèixer algú de
llur societat i trobar-se disposat a no parlar mal de ningú (dels presents) per
a ser-hi admès.
Lo jove Garriga
fou rebut amb parauletes tan amables, amb maneres tan naturals, que quan se
trobà sol no pogué menos de riure d’ell mateix, que tanta feresa havia tingut
de les dues germanes i de la casa en què vivien… un palauot del carrer de
Cavallers, amb portalada gran, sempre oberta, entrada espaiosa com magatzem, al
mig pilans, voltes, celobert, cancell amb campanetes i patriarcal orinador
darrere la porta.
Semblava a
l’entrar-hi que s’entrés a ca la Reina!
Eixint les
senyores d’aquelles fosquedats les havia entrevist algunes vegades repantigades
en llur cotxe senyorial, pesada màquina pintada d’un color indefinible,
guarnida de quatre fanals, arrossegada per dues xollades mules que malgrat llur
vellúria miraven a tothom amb lo desdeny del qui porta darrere seu a la
virginitat i a la bellesa.
—Presentat per
parent que tant venerem —li havia dit la viuda—, és quasi… inútil assegurar-li
que aquesta casa és seua. Tots los dimarts rebem uns quants amics… Espero que
mentres Tarragona no li siga massa ofenosa, tindrem lo pler de veure’l.
Lo Jaume respongué
quatre embuts, faltant-li la costum de saber dir coses boniques i sense sentit.
Si hagués respost lo que verament pensava, hauria dit poc més o menos:
«Senyora, li agraesc lo convit, no per lo pler que em procurarà
de veure-la a vostè i a sa germaneta, però he sabut que fa poc han convidat… a
Guadalupe Salvat, i com jo n’estic enamorat, espero, baix lo cobert de sa
respectable casa, poder parlar-li, viure unes quantes hores baix lo mateix
sostre que ella… impressionat pels mateixos objectes i persones…»
Precisament a
causa de pensar això, no digué res, saludà i es féu fonedís pes les altres
sales, cercant l’imant que l’atirava.
No
obstant, la baronessa el cercà, i velis nolis degué assentar-se davant
lo piano… Hi passà una hora, que els convidats trobaren «la més deliciosa de
llur vida!».
3) Pla de la Seu
“Magna Tarraco!” (La família dels Garrigas)
Venint a
Tarragona, siga per mar siga per terra, lo primer que de la ciutat se veu són
dues masses imposants que prevenen i anuncien la gran ciutat… la dels Escipions,
la Júlia i Victrix del gran Cèsar, la Cort d’Augustus i d’Adrianus.
Del camí que
rastrejant sa torta esquena ve de llevant, del mig de les vinyes, de la daurada
sorra de les platges, de l’horitzó marítim, de la carretera de Reus, de
Vila-seca, de Constantí, del llit torrentós i tan aviat massa ple com massa
buit del Francolí… de tot arreu se veuen!
L’una, la més
alta, diu sens embuts lo seu ofici: los raigs del sol la penetren, la penombra
ennegreix alguns de sos caires, llistes clares i fosques marquen sa forma… fins
s’hi veuen altes obertures amb objectes foscos... que en són campanes i, essent
campanar lo qui es veu, la construcció d’on ell sorgeix n’és per força iglésia.
Ho és en efecte,
i no una iglésia qualsevulga, sinó la catedral de l’Arquebisbat, amb son
campanar tan alt, i aturat encara en sa creixença pels mestres i prelats que
l’aixecaren, faltant diners o essent temps de guerra… per lo qual s’ha quedat
sense finir, no trobant-se fins ara cap més Bernat Olivella, successor dels
Berenguers de Vic i els Oleguers, arquebisbe que fou com ells mateixos (1200),
prou entusiasta i generós per a retirar-se al moster d’Escornalbou, estalviant
rendes i gastant-les d’un cop en l’erecció del temple.
Lo gran embalum
d’on arranca la torra del campanar lo formen l’absis i lo creuer, munt de
pedres arreglades amb majestat suprema i d’un aspecte entre guerrer i religiós.
Les cúpules,
campanarets, llanternes, que més de prop se veuen, cobreixen capelles laterals,
diferents d’estil, de bellesa, d’edat.
Lo conjunt de
l’edifici n’és sorprenent i únic.
En cap ciutat
cristiana, inclús Roma, hi ha una catedral plantada amb més majestat. Altres de
més mèrit en certs detalls li són inferiors com conjunt: la de Toledo, joia de
Espanya, mal situada i de poc efecte vista de fora; la de Barcelona, esplendent
de típics detalls enlloc sobrepujats, sublim, pura de línies, redoltada de
carrerons i amb la fatxada sense fer; la seu de Saragossa, la més ideal de
totes les iglésies hagudes i per haver, amb aquelles llànties del transparent
de l’altar major que fan pensar en l’Eternitat, plantada en siti pla i privat
de llum; la de Burgos, un conjunt de meravelles, sense unitat, i donant a
carrers que l’ofeguen; la de València, tan elegant, amb son Miquelet que la
domina, començant per una portalada indigna d’aquell temple, en un carrer ple
de botigues i acabant per lla darrere d’una manera confosa; la de Sevilla, més
vistosa i alegre que poètica i espiritual; la de Córdoba, musulmana…
I fora d’Espanya
tampoc n’hi ha gaires que li sien superiors.
La de Colònia,
nua, crua, sens més notable que les agulles altíssimes i que fóra, a Espanya,
iglésia de dotzena; la de Bruges, tota de rajola i pintirolada; la de
Brussel·les, ben airosa i situada, però pobra d’invenció, de dimensions esquerpes;
la de Milan, un joc d’hermoses i afiligranades bitlles, més aviat joguina
d’homes rics que obra d’artistes sèrios; la de Palermo, digna de ser espanyola,
i que casi ho és, però baixa i sense perspectiva; la d’Antuèrpia, pobra
d’interior (sense els Rubens) i amb casotes i botigues per fora, com berrugues…
I si el conjunt
de la Catedral de Tarragona n’és grandiós, los detalls encanten.
Lo portal gran
del frontis gòtic sobremuntat d’aquella rosa tan bella, per a no dir més, que
el cèlebre transparente de Toledo, les dues entrades que donen pas a les
naus laterals, amb llurs circulars roses de claror, trossos d’arquitectura
romanobizantina més formals, més posats, més regaladors que el gòtic, en un
país com l’Espanya on tantíssim i quasi massa se’n troba per tot arreu.
Lo cor i son
cadiram, l’orgue i ses pintures, un esplendor; l’altar major, un miracle de cap
país del món realisat amb més prestigi; lo claustre, un encantament; la capella
moderna de Santa Tecla, un pom de flors; la volta de la capella del Santíssim
sobremuntada d’admirable campanile, una bogeria de geni; la capella del
Corpus Christi, un museu; aquella altra joieta que darrere la Catedral hi ha,
la capelleta de Sant Pau, una verdadera joia arqueològica, històrica,
artística… Tot lo de dins, sepulcres: lo del gran rei En Jaume el Conqueridor,
los de prínceps i prelats; tapissos, catifes, bandera de Lepanto, escultures;
lo de fora, lo de dalt, lo de baix, lo que es veu, lo que és amagat, la fan
digne d’una celebritat que no té… per mor dels mateixos tarragonins, que en
general sols admiren o fan admirar la professó de les rates.
4) Portal de Sant Antoni
“Benaventurats los mansos” (Níobe)
Ne feia molts que mancava de la terra i al
tornar-hi volia passejar novament per aquell jardinet públic de tan hermoses
vistes que hi ha junt a la casa d’òrfens, limitat per una barana que protegeix
de mortal caiguda en fondíssim precipici, ornat de retalladets xipresos que
formen gerros, pòrtics, i voltes, de quadrets de boixos tancant tota mena
d’oloroses flors, amb son bací d’aigua i els dofins entortolligats al mig que
llencen aigua pels foradets del morro...
[...]
Volia reveure aquella creu de pedra tan
finament llaurada que fora el jardí s’aixeca davant la ferma muralla foradada
per l’hermós Portal de Sant Antoni, recórrer los baluards que defensaven la
ciutat en altres temps i que nos aliats los inglesos feren malbé suara potser
més que nos enemics los imperialistes de França; contemplar la torre de
l’Arquebisbe, dir mentals tendreses, espargir llàgrimes parlant als esperits de
tots aquells sers estimats que allà sota, al fossar, jauen lo somni perdurable.
Me trobava assentat flairant dolços perfums de
floretes, ensumant amples alenades de bafs marítims, distreia mon mirar entre
els pomets de murtra, los arbrissons de morduix, los aromers i mentes que em
redoltaven, les blaves ones clapades de llistes verdoses, de bromeres blanques,
ratllades per esteles com cua de cometa, que la menuda i d’allà dalt quasi
imperceptible nau havia produïdes, que un bastiment més gros creuava amb sa
pròpia estela... que s’eixamplava esborrant les primeres, arreu passant-ne i
repassant-ne d’altres que nouvingudes embarcacions esvanien.
5) Torre del Pretori
“Magna Tarraco!” (La família dels Garrigas)
Del gran edifici,
les fatxades ne són amples, lo plan esborriat… On sembla acabar-se, torna a
començar. Mirat de lluny, sembla més alt que ample; de prop, més ample que alt.
Sa mole colossal revela el constructor: n’és lo palau dels emperadors i
prefectes quan Tarragona era capital romana.
La basílica!
En ella visqueren
los Escipions, organitzant o preparant-se al combat per la possessió tranquil·la
del país o incursions a terres d’Àfrica. Octavianus Augustus, lo nebot i hereu
del gran Julius, la féu terminar. En ella rebé ambaixadors vinguts de l’Índia.
Dins ses espaioses sales celebrà concilis per a reduir als càntabres, que
continuaven insotmesos a l’Imperi. Adrianus hi passà el darrer hivern de sa
vida…
També fou
Augustus l’erector del fòrum, del quin queden vestigis a la plaça del Pallol,
del circus que s’estenia de lo que
avui és plaça de la Font fins a la dels Sedassos, parant-se al carrer dels
Cavallers, que n’era la galeria superior; de l’amfitheatrum, que amb graons i tot enclou l’actual presidi i que
entre l’arena, les grades, les galeries i avingudes s’estenia fins al peu de la
basílica, que n’era palau, fort, arsenal, arxiu.
Quan l’emperador
volia presidir una festa, prenia per una escalinata davallant al siti ocupat
actualment per la carretera, i sota entoldat de veles blanques i grogues amb
llobes i bous pintades a dojo, emblemes de Roma i de Tarraco, encatifada la
terra de murtra i fulles de rosa, l’aire jugant amb gallardets, los lictors
precedint, los comensals al costat, los dignataris darrere, s’assentava al podium, que es trobava per lla al peu de
l’actual passeig de Santa Clara.
Quin sitial per
trono! A quant la vista arriba, les blavenques ones!; als peus, la plebs
cridant «visca!»; al costat, homes il·lustres i dones de gran bellesa; damunt,
aquell cel tan pur; per llevant, Roma; per ponent, la Bètica... davant,
Cartago!
La basílica dels
emperadors ha conservat son caràcter de palau i fortalesa. Les parets ne son
doblíssimes, les finestres, rares, les sales, grans, los terrats, immensos!
Com arquitectura,
podria dir-se que és de l’ordre dòric, si bé la major part de ses fatxades són
avui llises de dalt a baix. Molts finestrals dels que ara es veuen són dels
primers sigles cristians, altres, relativament moderns i tallats en ple sense
més mira que la utilitat. La paret de cara a mar reposa sobre rocs primitius. A
ras del camí, ben conservada, se veu la portella, obertura de les
falsament anomenades ciclòpees, que servia de pas al servei d’ordre inferior;
la fatxada que dóna a la pujada de les Pescateries, si bé llisa en sa més gran
superfície, conserva pilastres d’un que fou temple dedicat a Augustus, que els
tarragonins, devotíssims seus, deïficaren.
Lo temple al Divo
Augusto ocupava lo que ara és carrer fins a la iglesieta de Nazaret, que
s’aixeca damunt la runa de l’ara pagana i els trossos d’escultura embotits en
la paret de mà esquerra entrant als claustres de la catedral: un cap de bou, de
les banyes del quin pengen garlandes de flors formant ondes dins de les quals
hi ha l’apex, morrió pels sacrificis, l’aspergillium, les
asperges que la Iglésia catòlica ha adoptat per a espargir l’aigua beneita,
vénen d’aquell temple; lo costat de l’edifici romà que fa front a la iglésia de
la Trinitat és lo més irregular i malmès: tot en ell són retxetes, terradets i
afegidures.
De tants hostes
com l’hostal allotjà, molts foren grans soldats, juristes insignes, oprobi dels
homes, pares del poble, delícies de la humanitat! Lo poble, no obstant, ha
oblidat o no ha sabut mai llurs noms. Sols un ne recorda.
Essent Sejanus
emperador, vingué de prefecte a Tarragona un Valerius Gratus qualsevulga que
féu poc parlar de sa persona.
Per intrigues o
mal voler, lo govern imperial cridà al Valerius Gratus, enviant al seu puesto a
un altre prefecte anomenat Pontius Pilatus!… i com lo símbol dels apòstols ha
marcat d’un segell d’infàmia lo Ponç Pilat que es rentà les mans quan no n’era
hora, ha fet també que eix nom maleït sigui l’únic que les gents recorden en
una ciutat a on lo castell que el porta és lloc de plors i càstig.
En lo poble, a la
idea de la presó, mancança de llibertat, s’afegeix la feresa causada per
l’espantós edifici i l’avorriment d’aquell nom que la tradició li ha conservat.
Lo castell de
Pilat és conjunt de coses tràgiques.
La mare amenaça
al fill indòmit… de fer cap a Pilat!
La muller que té
l’home pres diu d’ell afligida… és a Pilat!
Los homes en
llurs querelles se llencen a la cara com a suprema injúria… surts de Pilat!
6) Casa de la Festa
“Intermezzo.
Festa major” (La família dels Garrigas)
[...] Cada any los pagesos fan venir
una colla de Valls, mes com los castellers no foren prou nombrosos per a pujar
les tremendes torres que són d’obligació, los mateixos que paguen, ajuden… i si
el castell cau, los pescadors se’n riuen.
Si es té ferm,
samarreta a terra i a fer-ne un de més alt; que cau o no cau, tenint ambdós
resultats idèntica conseqüència: riotes, mofes, bravates entre pescadors i
pagesos.
Los forasters
admiren aquells castellers-atletes tan senzillots, tan modestos, que fan
castells tot el dia, ballen la nit, viatgen a peu de festa en festa i mai estan
cansats.
A Tarragona els
veureu lo migdia del 23 de setembre omplint lo carrer Major, la plaça i carrers
adjacents… los d’edat, assentats als graons de les escales de la seu per a
donar consells o explicar belleses tècniques als aficionats que els redolten.
Tots los balcons
plens de senyoriu, los terrats i teulades, de gent de servei, les dues fonts
que hi ha al peu de les escales cobertes de quitxalla, no faltant mai quatre
mirons a cavall de les quatre aixetes.
La possessió del
damunt de les fonts és objecte de verdaders combats, lo puesto és bo: s’hi veu,
i no hi fa calor, però els envejosos són tants que cada punt los ocupants són
cares noves. Ademés des d’aquell puesto tan disputat fins se pot parlar als
dolçainers! Comencen les gralles amb allò de:
PARTITURA 1
i els tabals marquen lo ritme amb llur
pam-ra-ta-pam-pim-pam i els castellers s’enfilen com sargantanes i En Janeta,
arriba a dalt i les gralles fan aquell refilet tan llarg, tan estrident…
PARTITURA 2
i el petit lleva les manetes enlaire i
les agita en senyal de victòria i tothom crida i bat de mans.
Tornen a
convenir-se els castellers: tu a primers, tu a segons, vosaltres a terços,
aqueix i aquell seran crosses… i per lla a la una, hora solemne!, l’obra
mestressa d’aquells titans se comença: lo castell de nou.
Cinc, sis, i fins
set o vuit homes se posen mútuament les mans damunt les espatlles formant
rotllo .Sobre quiscú d’ells ne puja un altre que a l’aixecar-se s’agafa als
braços del qui té a prop. Un cop drets, se posen com los de sota: les mans
mútuament prop del coll, i encara no s’han aferrat amb aquells dits que en són
mors d’estenalles, ja els hi formigueja per l’esquena un altre casteller que
damunt d’ells forma altre pis d’aquella torre humana eixida d’enmig de l’ona
popular com per bruixeria.
Quins homes!
Llurs tendons són
cordes d’aram, llur pell, pergamí, llurs ossos, ferro. Cada u d’ells sosté set,
sis, cinc, o quatre homes… i no pes inert; pes que belluga, que parla i es
disputa, que perd l’equilibri, que s’entrebanca.
Per a coronar lo
castell hi munten los xiquets: dos d’una dotzena d’anys, damunt de llurs
espatlles un altre de nou o deu que s’ajupeix de quatre grapes a tall de
granota i damunt dels seus ronyons un pobre gafarronet de set o vuit, que de
vegades té por, si els pilans belluguen, i s’enfila lentament, essent ell causa
de tot lo terratrèmol; puix los minuts són hores i, si els xiquets no cuiten,
los genolls se dobleguen, los braços s’arronsen, les espinades se torcen i Adiós
Madrid, tot l’edifici s’enfonsa formant un embolic de cames, caps i braços
que ni el Buonarroti hauria dibuixat.
De tals caigudes
ne pervenen llomadures, cops de colze, rialles i figueretes.
Uns se disputen,
altres busquen palletes per a estroncar-se la sang del nas. Tot s’arregla!, la
sang s’estronca o no s’estronca, los dolçainers tornen a refilar… i apa, per
amunt!, tal dia farà un any!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada