Com ha informat el Diari de Tarragona (dissabte, 16 de
desembre de 2017, pàgina 49), dijous, dia 14 de desembre de 2017, les
alumnes Rut Nache López de 2n B Batxillerat amb la poesia "Dir la veritat em
desencadena", i Ane Saldaña Muñoz de 1r G de Batxillerat, amb el relat "La distància
dins el trajecte", de l’Institut Antoni de Martí i Franquès de
Tarragona foren guardonades amb el primer i segon premi de la categoria
literària de 16-19 anys, respectivament, i l'alumne Joan Masdeu Solé, amb
"Una realitat quotidiana, una lluita ciutadana", amb el
segon premi literari de la categoria de 12 a 15 anys, en el XIII Concurs
per l’eradicació de la violència masclista.
En aquesta edició es tractava sobre el tema "Ciutats lliures per a
les dones i netes d'agressions sexuals!", on foren presentats pel seu
professor de Llengua catalana i Literatura Josep M. Toda Serra. L’acte de
lliurament de premis va tenir lloc al Palau Alòs, c/ Sant Pere Més Baix, 55, de
Barcelona, i anà a càrrec de Montserrat Vila Planas, presidenta de la
Plataforma unitària contra les violències de gènere, Matilde Albarracín Soto,
tècnica del Departament Feminismes i Lesbianes, Gays, Transsexuals i Bisexuals
(LGTBI) de l’Ajuntament de Barcelona i d’Inés Guirado, directora del Palau
Alòs.
Aquest concurs, organitzat conjuntament per la Plataforma unitària
contra la violència de gènere i el Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya en conveni amb l’Ajuntament de Barcelona, compta amb el suport de la
Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
Els textos premiats:
Una
realitat quotidiana, una lluita ciutadana
“Ciutats
lliures per a les dones!. Ciutats netes d’agressions sexuals!”
A
l’actualitat, moltes són les ciutats que repensen la seva estructura
urbanística, ofereixen parcs i jardins més saludables, habitatges més dignes,
espais públics per compartir els ciutadans, escoles, centres cívics, zones
poliesportives més amables i més properes per ser utilitzades d’acord a les necessitats
dels qui hi viuen.
No només
les ciutats aposten per aquesta transformació, sinó que molts pobles i viles
segueixen aquests criteris per tal de transformar l’entorn de les persones.
Però
també cal observar que, malgrat aquesta voluntat de canvi i transformació, hi ha
actituds que encara no es modifiquen.
A les
ciutats, pobles i viles hi viuen homes i dones i, moltes vegades, el col·lectiu
femení no es veu del tot representat.
Molts
rols de les dones influeixen en la seva mobilitat, aquestes es mouen per les
ciutats en distàncies curtes molt influenciades pels costums inherents pel fet
de ser dones. Són elles, la majoria, que acompanyen els fills a l’escola, que
van al supermercat, que van a la feina i la seva mobilitat és considerada,
segons alguns estudis, com a mobilitat de gènere i fan un ús diferenciat del
transport públic i privat.
En canvi, els desplaçaments dels homes acostumen a tenir un
altre comportament. Les ciutats estan pensades per facilitar el treball
productiu i el consum, no els treballs de cura de grans i petits.
Aquests models
afavoreixen actituds sexistes, i això
afecta tota la ciutadania, però les causes tenen a veure amb el menyspreu per
tot el que té a veure amb els treballs que tradicionalment han realitzat les
dones, i amb els espais que es consideren propis d’elles.
Quan es pensa sobre les ciutats, és
sobre en els carrers, places i parcs, però poques vegades en les cuines i els
menjadors de les cases, espais aquests que tradicionalment han controlat i
organitzen les dones.
Sembla com si l’espai públic sigui
més masculí i l’espai privat de les cases més femení.
Si ens hi fixem bé, pràcticament no
hi ha carrers o places amb noms de dones i les poques que hi ha o bé són
santes, reines o verges. Ho podem veure clarament a Tarragona (carrer Maria
Cristina, reina; carrer Santa Joaquima Vedruna, monja; carrer Santa Anna,
carrer Santa Tecla, carrer Joana Jugan, etc). Fa pocs anys que podem veure
algun nom d’alguna escriptora, científica o política. Aquesta també conforma
una actitud sexista.
Els monuments, escultures, plaques commemoratives,
moltes o la gran majoria fan referència a homes i les dones han estat
silenciades, com els seus oficis, gestes, etc. Per tant, moltes dones no se
senten identificades amb aquests espais que no tenen memòria malgrat que més de
la meitat de la població mundial és de sexe femení i que les dones han
contribuït i contribueixen activament en la transformació d’aquests espais
ciutadans i la construcció d’unes ciutats més properes i més amables.
Les dones, està demostrat que són
més solidàries, més actives i tenen més experiència en fer barri i transformar
els espais. Les seves propostes activen les relacions socials, l’urbanisme,
l’economia, l’arquitectura. Fer que tots valorem aquestes actituds és important
per construir ciutats i pobles menys sexistes.
També hem de tenir en compte que la
publicitat i la societat de consum ens aboquen a actituds sexistes. Només cal
veure les revistes, els anuncis de televisió i el més greu, el llenguatge
masclista que, a hores d’ara, impera en molts discursos.
Només l’educació dels nens i nenes
pot canviar aquests costums o aquestes pràctiques.
Encara hi ha molta violència de
gènere, difícil d’eradicar, fruit de situacions crítiques i que acostumen a
donar-se en sectors socials desfavorits. Cada any augmenten el número de dones
apallissades o assassinades pels seus companys o esposos. Les estadístiques no
fan més que augmentar el sector de dones que pateixen maltractes físics o psicològics
o que les seves parelles juguen amb el xantatge emocional dels fills.
Les dones maltractades són, moltes
vegades, víctimes silencioses d’aquests patiments i la por els impedeix
denunciar aquestes pràctiques.
Si, a més, el seu entorn no els és
favorable, o bé no troben els ajuts necessaris per sortir d’aquesta situació,
aquestes dones acaben caient en depressions o addiccions que també les
perjudiquen.
Recentment s’han aprovat lleis en
molts països del nostre entorn que protegeixen la dona contra la violència de
gènere, però, si la llei no va acompanyada de mesures realment efectives de
protecció, acostumen a ser lleis buides de sentit.
Evidentment que cal lluitar contra
aquestes actituds, però també lluitar contra lleis absolutament obsoletes que
són vigents en alguns països del món on encara les dones tenen un estatus
inferior als homes i això és anar en contra del dret fonamental d’igualtat que preveu
la Declaració de Drets Humans.
Joan Masdeu Solé
4t ESO C
15 anys
Pseudònim: Brynden Rius
La distància dins el trajecte
“Ciutats lliures per a les dones! Ciutats netes
d'agressions sexuals!”
Aquesta tarda he agafat el bus, com acostumo a fer cada dijous. Em
disposava a anar a la meva acadèmia d'anglès que és a l'altra punta,
literalment, de Tarragona. Significa que he de creuar tota la Rambla nova i,
després de tocar ferro al Balcó del Mediterrani, girar cap a les muralles.
Plovia, i jo em refugiava sota la meva carpeta, a l'aguait de veure el
número llampant de l'autobús, fins que vaig notar una presència que em va
provocar fer un pas enrere. Era un noi que aparentava un quants anys més que
jo, em mirava fixament just a la nineta dels ulls. No vaig tenir cap dubte en
apartar-li la mirada. Encara que jo ja no li seguia el joc, sentia com continuava
posant els seus ulls marrons clars en el meu rostre. De totes maneres, la idea
que de seguida jo agafaria el meu transport i aquest individu no es tornaria a
creuar al meu camí em va reconfortar notablement.
En arribar aquella enorme capsa de metall sobre quatre petites rodes, quasi
navegant en l'aigua de les precipitacions, vaig córrer rere ella i vaig ser la
primera en entrar-hi quan la porta es va obrir. Em vaig sentir satisfeta en
aquell moment, però aquest sentiment va ser particularment efímer. De sobte, un
munt de gent va començar a espitjar-me a un costat i a l' altre per poder
passar endins. Després de trobar-me en una situació en la que no podia respirar,
vaig adonar-me que aquell noi de la miradeta incòmoda havia pujat al mateix bus
que jo, i no només això, era al meu costat.
En aquell moment només volia sortir corrent i llençar-me a la carretera
mullada, encara que no hi hagués manera humana de fer-ho. Aquell noi s'apropava
cada vegada més a mi i jo no podia fer res per evitar-ho. I semblava que la
situació no milloraria, sobretot en el moment en què va començar a tocar el meu
cabell i jo el vaig estirar de les mans sense dir una paraula. Ni tan sols vaig
mirar-li la cara. En aquell moment el millor que tenia eren els meus auriculars
envoltant les meves orelles i emplenant-les de música del segle passat. En
aquell moment em va dir:
-On vas? Molt lluny? M'escoltes?
Després va posar reggaeton a un volum dolorós amb el seu altaveu
portàtil. Em va saber greu, no poder sentir la veu de Freddy Mercury. Però vaig
fer com si sentís ploure. En aquesta posició, el bus va fer un tomb molt tancat
i ell va aprofitar l'ocasió perfecta per tocar-me el cul.
En aquell moment els ulls se'm van encendre per la ira. Vaig empènyer-lo per
treure-me’l de sobre. Quan ho vaig aconseguir, es va tornar a apropar a mi i
aquesta vegada li vaig donar un cop de puny que el va deixar a terra. Jo no
volia fer-li mal, o sí, només vaig triar el camí més curt perquè em deixés en
pau. No sé com, però, abans que aquest ésser repugnant s'aixequés per tornar-me
el cop, vaig tenir una idea brillant. Immediatament després vaig dir en un to
de veu bastant alt:
-Veieu aquest individu del terra? Sembla un noi normal, amb una vida normal,
del segle XXI. Doncs, no. Aquest individu que ara veieu estirat al terra és un
assetjador, la raó per la qual en ple segle XXI la violència de gènere, fins i
tot al carrer, continua existint.
Ell no es va moure mentre jo
parlava. Vaig notar com els seus gestos cada vegada reflectien més nerviosisme.
Fins que la gent, que era al nostre voltant i que s'havia adonat del que
acabava de succeir, va començar a cridar al noi que parés, que no el volien al
seu autocar i que se n'anés. El noi, avergonyit, va baixar a la parada més
pròxima mentre que una senyora em preguntava com estava.
Sincerament, en aquell moment, estava molt satisfeta. Si aquell noi no
tornava a assetjar cap noia gràcies al meu discurs, hauria fet de Tarragona una
ciutat més lliure per a les dones.
Ane Saldaña Muñoz
1r Batx. G
16 anys
Pseudònim: La guineu
Dir
la veritat em desencadena
Ciutats lliures per a les dones!
Ciutats netes d’agressions sexuals!
Ciutats on la nit no sigui temuda,
ciutats on l’albada no es taqui de sang.
Mil batecs de resistència
confluiran en un mateix riu,
encapsat per la paraula
i, com a lema, llibertat!
Som un mar ple
d’onades
de tots colors, com un sol cos,
ple de vida, farem néixer:
un nou present,
un nou futur,
ple d’igualtat, el farem créixer.
Ciutats lliures per a les dones!
Ciutats netes d’agressions sexuals!
Ciutats amb mirades cordials.
Ciutats sense obligacions animals!
Hi sou convidats,
no és casa vostra,
mai més no torneu a anar més enllà
de la seva benvinguda.
Direm prou a la repressió,
com ja van fer les mares
i abans les àvies.
No ens resignarem,
no mirarem a baix.
Alcem-nos unides!
Ciutats lliures per a les dones!
Ciutats netes d’agressions sexuals!
Ciutats amb mentalitats humanes.
Ciutats amb cors feministes!
Jo et respecto, respecta’m.
Jo et valoro, valora’m.
Jo t’escolto, escolta’m.
Jo t’estimo, però no em cal que tu també ho facis.
visc lliure
en aquesta
immensa cel·la
Dir la veritat
em desencadena.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada