De la mà de...
JOSEP PIN i SOLER
Aquest és el text escrit pels alumnes de 1r BAT F a partir de la proposta que ha fet la professora Anna Gispert amb la col·laboració de l’Anna Llovera.
Intermezzo. Festa Major”, pels alumnes de 1r de
Batxillerat de l’Institut Antoni de Martí i Franquès. Basat en el capítol
homònim de La família dels Garrigas
(1887), de Josep Pin i Soler
Els alumnes de 1r
de Batxillerat han reescrit el capítol costumista “Intermezzo. Festa Major” de La
família dels Garrigas (1887) de Josep Pin i Soler en el marc de l’assignatura
Llengua catalana i literatura. Es tracta d’una activitat de creació literària
en què els alumnes, dividits en grups de tres o quatre persones, han elaborat
el següent text, dividit igualment en parts, tot imaginant-se que són
escriptors de l’any 2118. Aquest n’és el resultat, força interessant i
divertit. Bona lectura!
El
segle XXII: Les festes de Santa Tecla
A la Festa, les
colles de castells de 15, la comèdia de dames i vells, el ball de bastonets i
gitanes, i els més guays:
El ball de
Serrallonga, amb les pistoles làsers 4D i els diables, amb l’equipació més
moderna i tradicional, amb foc dels propis vestits.
Uns volien anar a
la Plaça de la Font, per veure música i concerts d’ Elvis hologràfic, altres
anaven a la TAP on feien una exposició de Santa Tecla del S. XXI.
El vestit
tradicional era realitzat pel millor dissenyador hologràfic i 4D, i aquest any
era blau 497309D# de RGBs.
Els nens i les
nenes més petits estimaven els gegants, més robòtics i amb més de 500 balls
programats. A cada ball els menuts dissenyaven el seu gegant de LEGO.
La ciutat plena de
ciutadans, veia el seguici d’uns manera diferent, ja que amb la cinquena edició
de les noves “Oculus Rift Tarragona Edition” podien veure des de dalt o
qualsevol punt el seguici, però sobretot la baixada de l’àliga.
La música,
produïda pel músic de Tarragona més futurista compartia amb el nou sistema
Dolby Atmosfera Soundround v.24 amb els habitants, i tots s’havien descarregat
i feta la seva versió personal.
Cada any s’ajunten
les colles de Tarragona, no necessiten gent de fora, ja són prou nombrosos per
pujar les tremendes torres… I si el castell cau es truca a l’ambulància.
Cada any se n’intenta
fer un de més al; que cau o no cau, tenint en conseqüència els mateixos
resultats: total silenci a la plaça.
Els forasters
admiren aquells castellers-atletes, que fan castells tot el dia i botellón a la nit, però mai estan
cansats.
A Tarragona el
veureu el migdia del 23 de setembre omplint el Carrer Major, a la plaça i als
carrerons… La gent gran asseguts a les escales de la seu per a donar consells o
explicar la mecànica dels castells als espectadors.
Tots els balcons i
terrats són plens de gent, les dues fonts
que hi ha a les escales plenes de nens.
La posició del
damunt de les fonts és la més demandada, és un bon lloc: s’hi veu bé, però hi
segueix fent calor. Comencen els altaveus amb allò de:
PARTITURA 1
Els castellers
comencen a pujar i l’enxaneta arriba a dalt i els altaveus fan aquell refilet
tan llarg, tan estrident:
PARTITURA 2
i el petit aixeca
una mà enlaire i la mou en senyal de victòria i tothom crida i aplaudeix.
Tornen a
organitzar-se els castellers: tu a primers, tu a segons, vosaltres a terços,
aqueix i aquells a crosses… i cap a la una, hora solemne!, l’obra mestressa d’aquells
titans comença: torna a començar el castell de nou.
S’acumulen
nombroses persones a fer pinya. Sobre aquests en puja un altre que a l’aixecar-se
s’agafa als braços del qui té a prop. Un cop drets, se posen en la mateixa
posició que els de sota u prop del coll i quan són ben segurs ja els puja per l’esquena
un altre casteller, i tota la plaça calla com per bruixeria.
Quins homes!
Els seus tendons
són de coure, la seva pell, pergamí; els seus ossos ferro. Cadascú d’ells
aguanta fins a set homes... i no pesen poc. Pes que es mou, que parla i es
baralla, que no s’aguanta i cau.
Per acabar el
castell s’hi munten els nens: dos de dotze anys i damunt d’ells un nen de nou o
deu que es posa ajupit com una granota i damunt seu, un nen de set o vuit que
de tant en tant té por, si el castell es mou i puja lentament, provocant que
tremoli; mentre pugen els minuts es fan llargs i si els nens no van ràpid, els
genolls es dobleguen i els braços es cansen i el castell cau, fet que provoca
un embolic de cames, caps i braços que ni el pintor Buonarroti hauria fet.
Per les caigudes
reben cops a l’esquena, colzades, rialles i cops al cap. Uns es barallen, els
altres busquen alguna cosa per parar l’hemorràgia del pas. Tot s’arregla! La
sang és interrompuda o no, els músics tornen a tocar... i cap a dalt! Tal dia
farà un any!
I el pilar? Un
home que puja damunt d’un altre i així fins al setè pis. El pobre nen petit,
ben recte fa l’aleta.
I fer el pilar no
és res. El més difícil és quan està fet el castell pujar les escales de la Seu
i tocar la porta de la catedral.
El pilar és més
perillós que els castells, ja que al caure, a l’estar la plaça plena de gent
cap cau directe al terra. Al començar, tothom té els ulls i les mans cap amunt;
però el pilar, i més el que camina, cau. Allí no hi ha res que pugui aguantar
si cau, sobretot aguantant els genolls i l’esquena. Si un dels castellers es
mou molt, adéu!
Quan aquells homes
que antigament treballaven la terra i els peixaters, separats en grups, han
alcançat allò inalcançable, cap a minjar!
Després: coffee, capa, cigarrot, i, dialogant
comentant els errors de després de dinar, agafar lloc per veure passar la
professó del braç de Santa Tecla.
A la meitat de la
tarda comencen a sortir de la catedral. En primer lloc, arriben els guàrdies
civils alçats en modernes motos, amb botes, mitjons de punt blanc, la gavardina
llarga, casc entravessat i a la mà dreta la porra.
A cada punt, com
la gent sempre emputja, les motos havien de girar a un costat per no molestar,
el motor rugia molt. I els civils no malmetien a ningú.
Al final “Magí de
les Timbales” és un home que l’ajuntament deu tenir tancat dintre d’una capsa...
Cada any es repeteix i tan vell és avui com Josep Pin i Soler.
L’home vestit de
seda i pantalons grocs porta dues chaquetes
d’una pell tibant. Les chaquetes van
colorides de vermell amb l’escut van
colorides de vermell amb l’escut banyat d’or. El Magí sembla un personatge
religiós, a més, amb el cabell blanc pastís.
Al seu darrere,
els serenos ben vestits. Els gegants i la geganta porten roba nova.
Els nanos fan
gambades amb aquells caps tan grans com la lluna i aquelles conetes com bòlits.
Dolçaines i ve l’espadat
que camina.
Continuen els
balls d Sant Magí, d Santa Tecla, d Santa Llúcia. Altres vides d bandolers:
Serrallonga, Pedro Negro, Sebasitiana, la Rosaura...
Alguns
senzillament cuentos per riure: el d les
Criades, el famosíssim d Dames i Vells. Aquests eren tots els balls parlats, i
ara per fi els balls on no es parla: d Bastonets, d Valencianes d les Gitanes,
etc.
Els ballarins,
vestits més o menys amb la mateixa roba; bermudes amples, faldilles de seda,
camisa blanca, mocador al coll sense penjolls ni chokers i una corona de flors.
Portaven als
turmells, a les espardenyes i a les faldilles cascavells cosits i brilli-brilli formant dibuixos.
Uns caminants,
saltant i donant voltes, trenen i destrenen cintes que cadascú porta a la mà i
que acaben a l’extrem més elevat del pal de les Gitanes.
Altres, portant un
pal llarg de fusta, salten, giren, ballen creuant els bastons en totes
direccions, esquerra, dreta, volant i al terra.
Els que s’equivoquen
o van massa tard s’emporten un bon cop dels seus companys, o el xafen o li peguen
un cop al cap.
El grup, amb la
companyia de música. Cada ball te la seva pròpia, sigui bona o dolenta: d
normal un violí i un bombo o un flubiol, que és una flauta petita. L’objectiu
és fer soroll i marcar el ball.
Els balls parlats
són totalment diferents. N’hi ha en català i en castellà del camp de Tarragona.
En els d Sant
Magí, per exemple, els sants, els àngels i el poble parlen en català, i el jefe i els rics romans ho fan en
castellà, i cada personatge va vestit amb la roba del paper que li toca.
Només tenen una
cosa en comú: les armes!
Tots, siguin homes
o dones, emperador romà o Sebastiana del Castillo, porten la tira de pistoles,
trabucs o cartutxos i n’hi carreguen tantes com poden.
En Joan de
Serrallonga i Pedro Negro porten de tot: fusell, trabuc, punyal, daga, ganivet,
sacre, pedrenyal, pistoles... Aquests dos bandolers eren uns homes echaos pa ‘lante.
Aflora el ball de
Serrallonga i en Tallaferro inicia el seu “discurset” expulsant fonemes sense
censura.
Fa cap mitjançant
la tele-transportació enmig de l’òrbita on es troben els personatges restants i
dirigint-se a l’heroi hologràfic diu convençut, tot just després d’haver-li
administrat una descàrrega elèctrica notablement potent:
–Que Déu estigui
amb tu, Serrallonga. Amb tu també Joana.
–Qui és vostè que
no el conec? –replica trasbalsat en Serrallonga.
–Sóc en Simonet,
però vaja, em diuen Tallaferro.
Tothom alçant el
volum dels altaveus.
Els balls
interplanetaris són els més divertits i joiosos. Es projecten els diàlegs i es
poden descarregar amb l’objectiu de facilitat la comprensió i així, que tothom
s’entengui i s’assabenti sense cap inconvenient.
Els soldats
intergalàctics arriben esvarats i es posicionen davant del Gran Comandant
Espacial i després dels corresponents tirs de "Porters ray Guns mk
II" s’adona que la ciutat val un imperi.
Apuja el volum de
l’altaveu i se l’escolta enutjat:
Estimat
líder suprem,
a
la plaça s’hi troba un ciber dolent, correspon al model R-1801, i es tracta d’un
agitador, és a dir, va publicant codis secrets, em dol comunicar-li la situació
però es tracta d’una qüestió de màxima urgència la qual requereix la vostra
autoritat. Si no posa mà ferma…
L’emperador
assenteix, recalca que parlarà amb el parlament espacial i seguidament li és
administrada una descàrrega general.
Els balls de
lletres dels banyuts dolentots és una shit:
està format per un grup de pallus
vestits de banyuts dolentots, dirigits per un boss, el sr. Lucy, i amb un pal i un sac ple de petardos, acullonen, fan mal... i es peguen.
Es donen petons llençant petardos i
van de machitos amb les dones.
Quan s’acaba el
ball, tothom està del chill... ve
molta gent de categories diferents, per veure el braç de la Tecla passejar i ve
el gran boss des de Constantí, el
Jaume II Aragonès, molt beautiful.
L’Arquebisbe es
feia càrrec del braç amb els seus minions. Els cavallers, en comptes de
vigilar, miraven a les ties, amb tratges molt emperifollats, eren copiats pel
Policarpi, el Simonet i el Quim. Poca gent entén per què aquesta roba; molts
pallusos venen per lluir-se; els lladragots polítics porten un pendó i altres
cordons. I van per darrere de la processó tots junts. Voleu seguir amb això?
Els nens corren
pels carrers estrets de la Part Alta per tornar a veure el seguici. Aquells que
ja l’han vist suficients vegades van cap a casa per menjar ràpidament i agafar
lloc per veure els focs artificials, a prop d’un edifici antic on fa temps
estava l’escola Ensenyança.
A les deu sonen
els “pistoletassos” d’avís i, llavors, comença la part divertida: primer, els
focs dibuixen la forma del braç de Santa Tecla al cel i al caure, aquests
formen la bandera de Tarragona. També apareixen uns mini-robots voladors que
fan música d’ambient. Els focs no paren de fer llums de diferents colors i
formes. És impressionant. Tothom comença a fer fotografies amb les seves
pantalles tàctils. Uns disfruten dels
focs en parella, altres amb amics i altres amb família.
No es paren de fer
fotografies en moviment dels focs artificials, fotografies editades i vídeos.
Uns deu després la
festa ja només es fa al port i els de la part alta baixen fins allà per
festejar encara més.
La festa es dóna
per acabada amb un Castell ben muntat sobre el vaixell de l’alcalde. Tothom
marxa a casa desitjant reviure les emocions viscudes en aquestes festes majors.