Paraula, parla’m de l’exili!
El
llegat de l'exili
L’experiència traumàtica de la Guerra Civil i de l’exili no només ha arribat als nostres dies a través del testimoni fotogràfic de Robert Capa, Manuel Moros, Auguste Chauvin, Agustí Centelles o Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, per citar-ne alguns.
Els nombrosos artistes, intel·lectuals i polítics que engruixien les files de l’èxode de 1939 ens han llegat una important producció artística, literària i científica.
En l’àmbit de les arts plàstiques, molts artistes van deixar testimoniatge de la seva experiència. Antoni Clavé, Josep Franch-Clapers, Carles Fontseré, Nicomedes Gómez, Josep Bartolí, Josep Subirats, Manolo Valiente, José Lamuño... són alguns d’aquests creadors. Al MUME es pot gaudir de la visió d’una part de l’obra de Josep Franch-Clapers (Castellterçol,1915-Saint-Rémy, 2005) que mostra la vida als camps de concentració francesos i als batallons de treballadors estrangers.
La literatura catalana fou molt prolífica en aquells anys de desterrament. Nabí de Josep Carner, les Corrandes d’exili de Joan Oliver “Pere Quart”, les Elegies de Bierville de Carles Riba, Els Fugitius i Els Vençuts de Xavier Benguerel, K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella són algunes de les obres que només es poden explicar des de la perspectiva de l’exili dels seus autors. Per a ells la literatura els oferí l’oasi de llibertat que la seva condició d’exiliat no els permetia sentir. A través de la llengua materna es retrobaven amb la pàtria que havien hagut d’abandonar a contracor i materialitzaven amb l’escriptura els sentiments, angoixes i pors de la vida quotidiana.
Així mateix, el testimoniatge directe de la guerra civil i l’exili d’historiadors com Ferran Soldevila, recollit en els Dietaris de l’exili i el retorn, o d’ Antoni Rovira i Virgili en Els darrers dies de la Catalunya Republicana, han esdevingut obres de consulta obligatòria per a qui pugui interessar aquest període històric.
També fou molt prolífica la premsa escrita ja des dels primers moments als camps de concentració francesos. Fora de França, l’altre país ric en publicacions en català fou Mèxic.
Entre aquesta premsa periòdica cal distingir publicacions sovint més efímeres, vinculades a partits polítics i sindicats com La Humanitat, Treball, Endavant... Altres publicacions periòdiques rellevants foren Revista de Catalunya, El Poble Català, Quaderns de l’Exili, la Revista dels catalans d’Amèrica...
En alguns països receptors, l’arribada d’exiliats republicans contribuí a donar un nou impuls a publicacions ja existents creades per emigrants catalans a països com Xile i Argentina com és el cas de les revistes Germanor o Ressorgiment.
Font:
MUME Museu Memorial de l’Exili.
Corrandes
d’exili
De Pere IV, Joan Oliver
tramuntàrem
la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada
m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).
Perquè
ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A
Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
En
ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que
els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una
esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Carta
que el mestre de Figueres, Josep Pei,
va deixar sobre la taula de casa seva el moment de marxar cap a França.
Avi,
tia petita, germans tots, a les vostres mans poso avui el tresor de la meva
vida. La Remei i l’Albert no tindran, a partir d’ara, ningú més que vosaltres.
Ja sé que és molt. Ja sé que allà on siguin també hi haurà el vostre escalf i
la vostra acollença. Aquesta certitud m’ajuda a fer menys dolorosa la
separació. Estimeu-los. Vosaltres sou
tots bons i teniu bon cor. Ells també ho són i el seu cor batega amb el vostre.
Feu-ne de tots un, i la vida, avui massa amarga, ens serà aleshores un xic més
planera. L’Albert es troba en plena formació. Cuida’l avi! Que la meva absència
no es faci notar gaire. Feu-me’n un home. Us ho demano amb devoció de creient.
Amb tota la passió d’una ànima feta trossos.
Vostre,
ben vostre, Josep.
La
maternitat d’Elna
Descripció
Quan
l'Elisabeth anava al mercat d'Elna, cada dimecres, es fixava en un palauet
rural de principis de segle situat a la vora de la carretera; semblava
deshabitat, però estava prou ben conservat.
Estava
aïllat enmig d'uns conreus, just a l'entrada del terme municipal d'Elna. Tenia
una cúpula de vidre al capdamunt de la teulada que li donava un aire romàntic,
amb grans finestrals que feien suposar estances amb molta llum. Estava envoltat
de molts arbres fruiters i la seva
orientació al migdia, amb el Canigó ben visible a la banda dreta, li donava un
marc paisatgístic immillorable.
Vist
de més a prop, però, el castell d'en Bardou, que era com s'anomenava aleshores,
estava . força malmès: les seves tres plantes estaven esfondrades i la teulada
esbotzada deixava passar la pluja fins al primer pis.
Amb
tot, la casa era bellíssima, amb molta llum i molt ben situada per la
proximitat dels camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Un cop
arreglades les estructures, podria complir perfectament les funcions d'una bona
maternitat.
L'Elisabeth
va consultar a Zuric si hi havia possibilitats de disposar de prou recursos
econòmics per rehabilitar la casa. La central de l'Associació de l'Ajuda Suïssa
als Nens va aconseguir reunir 30.000 francs suïssos i ràpidament es van iniciar
els treballs per reparar la teulada i habilitar les tres plantes.
Un
cop rehabilitada la casa, objectiu principal per tirar endavant el projecte,
l'associació va dotar-la de tots els estris sanitaris i logístics per a
l'activitat prevista.
França
havia entrat en guerra i això dificultava el subministrament quotidià, tant de
material com d'aliments. Per aquest motiu, es van crear uns serveis
d'avituallament de queviures, vinguts expressament des de Suïssa, que
aprofitaven els corredors sanitaris de la Creu Roja Internacional per fer
arribar els aliments directament a la Maternitat d'Elna.
Aquest
servei es va establir amb una freqüència de dos o tres cops el mes de manera
força regular, i portaven tots els aliments necessaris per als nadons i les
lactants. Així doncs, tot el temps que va funcionar la Maternitat d'Elna es van
rebre tones de llet condensada i en pols, xocolata, formatges, com també
conserves de llegums i fruita, farina per a nadons, sucre i arròs.
Dins
de la propietat de la Maternitat, es va poder obtenir una producció hortícola
que, juntament amb els arbres fruiters que ja hi havia, la proveïa de verdura i
fruita fresca.
La maternitat d’Elna. p.
66 i 67.
(El relat de la Remei
Oliva (p. 73 i següents) descriu molt bé
la casa, els seus serveis i els sentiments de les mares.)
El
camp d’Argelers
Els
refugiats van ser conduïts principalment a la zona del Rosselló, on estaven
situats els principals camps de concentració que albergaven el gruix dels
exiliats. Eren el d'Argelers, el de Sant Cebrià i el del Barcarés, oberts els
dies 5, 7 i 9 de febrer del 1939, respectivament; tots tres molt a prop de la
Maternitat d'Elna.
Les
condicions de vida en aquests camps eren molt dures, sobretot al principi, quan
no hi havia cap previsió d'acolliment per a aquesta allau d'exiliats. La
majoria arribaven extenuats per la fugida a peu, ferits pels bombardejos finals
i morts de fred per la pluja i la neu. Les condicions d'acollida dels refugiats
es convertien en un calvari de filferros, conjuntivitis, epidèmies, gana, fred,
polls, puces ... , i menyspreu. No hi havia ni barraques, ni aigua, ni
latrines, ni cuina. Només filferros, sorra i mar. Una definició tan simple que
és difícil d'imaginar. .
A
finals de febrer de 1939, el camp d'Argelers (això que veieu aquí) acollia 100.000 persones i el de Barcarés
80.000. Totes elles estaven confinades en aquelles platges sense
infraestructura. Eren com ciutats plenes de gent i res més. Un infern.
L'escriptor i poeta Agustí
Bartra, reclòs a Argelers, ho descriu perfectament en el seu poema
La
ciutat de la derrota:
«Haver estat vençut no era
prou ...
No hi ha barracots, ni
fustes per fer-ne,
però cal fer quelcom pels
dies ventosos i les nits fredes.
Amb quatre o cinc mantes és
possible de bastir una xabola,
si les canyes ens arriben
per a tots.
Què hi fa que les xaboles
hagin d' ésser tan baixes de sostre
que només sigui possible de
romandre-hi estès o assegut.
Fa fred, fa vent. Que no plogui!...
Els sostres de manta deixen
passar aviat l'aigua,
i mentre la pluja duri hom
tremolarà i petarà les dents.
El llit de cada home és
l'empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra ...
Al nord filferrades, al sud
filferrades, a l'oest fílferrades, a l'est...
Encara ens queda el mar ...
»
Al
patiment físic, s'hi havia d'afegir el patiment moral. El comportament dels
soldats francesos va ser humiliant. La República Francesa, de l' egalité, la fraternité et la liberté; no
va respectar els drets reconeguts per la comunitat internacional a uns soldats
i uns civils fidels a un govern legítim i democràtic com era la República
Espanyola, i els va tractar com a presidiaris sense compassió humana ni
governamental. El poema d'Agustí Bartra
continua així:
«Ni rialles d'infant ni
aliret* de noia. *giscle
Fam i misèria. El pa el
tasten abans les rates.
Avui llenties. Hom va brut.
Demà llenties. Pols de sorra i suor.
Demà passat llenties. Polls, sarna i disenteria.
Sempre llenties.
França és dolça en algun
lloc ... »
Possiblement,
l'any 1939, França tenia la vista posada més al nord, atenta als primers
llampecs de la Segona Guerra Mundial. Els seus analistes, però, no van saber
veure a temps que la tempesta ja havia esclatat tres anys abans i que l'onada
de refugiats al sud del seu territori era un clar avís del que passaria poc
temps després.
Com
deia en Lluís, un exiliat que caminava d'esma per davant de les cases que
tancaven les finestres al seu pas: «D'aquí a un any serà el vostre torn».
La
maternitat d’Elna p. 44
i 45.
Llegit
durant la commemoració de la Retirada a Argelers el febrer del 2007 per Pierre Aylagas, Alcalde d’Argelers
“Aquí, al nostre voltant hi havia el
cementiri del camp d’Argelers. Un cementiri normal amb els seus monticles de
terra i petites làpides que portaven el nom dels difunts. S’hi enterrava els
que morien darrera les filferrades del camp de concentració. L’octubre del 1940
una terrible inundació va esborrar tota traça del cementiri. A finals dels anys
40 una família belga va oferir aquesta estela en memòria d’una persona morta al
camp. Uns quants noms s’hi van escriure al damunt. Fent un repàs al registre de
morts de la vila d’Argelers es constata que hi falten 147 noms d’espanyols,
jueus, gitanos, alemanys i italians. Avui, 66 anys després del tancament del
camp, tenim un pensament per aquests 147 oblidats. Els seus noms reapareixen a
la pedra per recordar-nos que la seva vida es va acabar en aquesta bonica
platja del Rosselló. També hem posat una placa al peu de l’arbre dels infants.
Aquest arbre plantat el 1999 que rebrota cada primavera, recorda la vida
perduda de 70 infants de menys de 10 anys. No faré un llarg discurs. En
aquestes circumstàncies el que cal és recollir-nos, recordar en silenci el
calvari viscut per centenars de milers d’homes, dones i infants tancats en els
camps de la vergonya. Nosaltres els catalans som un poble pacífic, humanista,
solidari. Un poble amb una llarga història que sempre ha lluitat per la
tolerància i la democràcia. 70 anys després de la retirada portem sempre en
nosaltres aquesta ferida, aquesta taca indeleble en el nostre cor. Els camps no
els volíem. Ens varen ser imposats pels governs de l’època. La mort en els
camps dels nostres germans Republicans Espanyols, Catalans, Bascos no la
volíem. La mort d’aquests infants no la volíem. Anem a descobrir aquests noms
que modestament recuperem de l’oblit. Que ens ajudin a reflexionar sobre el
perill que en certes circumstàncies representa l’home per l’home. Us agraeixo
la vostre presència i us demano un minut de silenci pels 216 morts oficials en
el camp d’Argelers.
Pierre
Aylagas, Alcalde d’Argelers
Poemes pel memorial
SALVADOR ESPRIU
El meu poble i jo
A
la memòria de Pompeu Fabra,
Mestre
de tots.
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
CLEMENTINA ARDERIU
Morts de lluny
Callada
estimo la vida.
Deixeu-me
sola, callada,
i
aniré amb el pensament
on
no em torbin les rialles.
D’aquelles
estibes mudes
seré
la dolça companya,
que
demà ni tindran sol
ni
l’aigua que els alegrava.
Mai
més en la galta humida
l’amor
sobtarà una flama;
per
llur somnis de colors
la
nit s’ha fet massa llarga.
Joventut,
barca afonada
amb
totes les veles altes!
CARLES
RIBA
Elegia
II (Elegies de Bierville) –
Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua
garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de
fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
MONTSERRAT
ABELLÓ
Fragment de “Retorn”
He vagat per camps i
deserts.
I només em resta el que he oblidat,
el que vaig oblidar
i l’aspror de la sang
sempre viva en els dits
i l’olor de la terra eixuta,
de la terra humida,
de la terra esterrossada
dels ermassos.
I només em resta el que he oblidat,
el que vaig oblidar
i l’aspror de la sang
sempre viva en els dits
i l’olor de la terra eixuta,
de la terra humida,
de la terra esterrossada
dels ermassos.
Cert que he viscut en altres
contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una inacabable lletania,
i l’home restava estàtic
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una inacabable lletania,
i l’home restava estàtic
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.
Asseguda d’esquena a la
muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.
És per això que ara cerco
camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.
ARTUR
BLADÉ I DESUMVILA.
Versos
de la guerra i l’exili.
(sobre
la condició humana)
Home
Tan sols per un moment
Home, bona persona,
un fil de pensament
t'aguanta la corona
al mig de la rodona
d'un món que ara es va fent.
Efímer: tot just ona.
Fugaç: a penes vent.
El vent que et va fer
plàstic
a l'hora de nou nat,
que amb vent et dóna el fat,
el demiürg fantàstic
que et confegí rosat
i encara no de màstic*.
(1941)
*resina
(buscar
un sentit a la vida: el mar i la deriva, la ciutat i els seu carrers lligats a
la vida i finalment el miracle de l’amor)
Barca
Barca sense rem
ni timó ni vela,
la ciutat em pren,
la ciutat em deixa.
Rutes de la mar
els carrers que tenen
cales de poc fons
i platges serenes.
Sé tots els camins,
conec les dreceres,
els senyals del temps,
els fars que s'encenen,
la calma dels ports
plens de llums vermelles,
tots els mariners
i les marineres ...
Jo que ho conec tot
a mi no em coneixen!
Vaig per la ciutat
sense gaire pressa,
navego tot sol
i en sento la pena;
no faig cap senyal
ni porto bandera,
estibat només
de tedi i desesma,
llast de pensaments
i cosa baldera.
Veig altres vaixells
que van a la seva,
quan tro ben el port
algú ja els espera;
tots van endavant,
jo vaig endarrera ...
(No arribaré mai
a la terra meva?)
Barca sense rem ni timó ni
vela,
la ciutat em pren, la ciutat
em deixa.
(1942)
Alegria
dels carrers ...
Alegria dels carrers
ara de color de festa!
La roba blanca als terrats
té un voleiar de banderes
de pau, amigues de vent
i les formes inconcretes ...
Quin perfum de dies clars
faran a la calaixera!
Els carrers beuen a dolls
el vi de la Primavera;
els que estan més embriacs
són els de la ciutat vella;
s'adormiran a peu dret
l'esquena contra l'esquena
...
Els carrers tota la nit
parlaran amb les estrelles;
tota la nit els carrers
teixiran albes serenes.
Alegria dels carrers
sota la llum dels diumenges!
Cada noia té un amant,
cada amant la boca llesta,
cada arbre -fulla naixent-
una tremolor primera,
cada infant una joguina
nova,
dins les vidrieres.
Alegria dels carrers
ara de color de festa!
N'he guardat ben bé les
claus,
els candaus i les cadenes
que relliguen els carrers
a la terra viva i fresca.
Quan per mi arribi la mort,
no quedarà cap cadena:
tots els carrers fugiran
en caravanes perfectes,
la roba encara als terrats,
desplegades les banderes,
les flors totes als balcons,
les noies a les finestres
...
Quan ja no veuré els
carrers,
no veuré la vida meva.
(1942)
Alegria
de l'amor
Alegria de l'Amor
ara que l'Amor reposa!
Si avui venia la mort,
no em seria dolorosa.
La nit porta el vestit llarg
i avança parpella closa.
Cabellera de la nit,
cau la pluja remorosa ...
(Avui dormirem tots dos
amb gust d'estels a la
boca.)
(1942)
