dilluns, 19 de març de 2018

PARAULA, PARLA'M DE L'EXILI





Paraula, parla’m de l’exili!

El llegat de l'exili

L’experiència traumàtica de la Guerra Civil i de l’exili no només ha arribat als nostres dies a través del testimoni fotogràfic de Robert Capa, Manuel Moros, Auguste Chauvin, Agustí Centelles o Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, per citar-ne alguns.
Els nombrosos artistes, intel·lectuals i polítics que engruixien les files de l’èxode de 1939 ens han llegat una important producció artística, literària i científica.
En l’àmbit de les arts plàstiques, molts artistes van deixar testimoniatge de la seva experiència. Antoni Clavé, Josep Franch-Clapers, Carles Fontseré, Nicomedes Gómez, Josep Bartolí, Josep Subirats, Manolo Valiente, José Lamuño... són alguns d’aquests creadors. Al MUME es pot gaudir de la visió d’una part de l’obra de Josep Franch-Clapers (Castellterçol,1915-Saint-Rémy, 2005) que mostra la vida als camps de concentració francesos i als batallons de treballadors estrangers.
La literatura catalana fou molt prolífica en aquells anys de desterrament. Nabí de Josep Carner, les Corrandes d’exili de Joan Oliver “Pere Quart”, les Elegies de Bierville de Carles Riba, Els Fugitius i Els Vençuts de Xavier Benguerel, K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella són algunes de les obres que només es poden explicar des de la perspectiva de l’exili dels seus autors. Per a ells la literatura els oferí l’oasi de llibertat que la seva condició d’exiliat no els permetia sentir. A través de la llengua materna es retrobaven amb la pàtria que havien hagut d’abandonar a contracor i materialitzaven amb l’escriptura els sentiments, angoixes i pors de la vida quotidiana.
Així mateix, el testimoniatge directe de la guerra civil i l’exili d’historiadors com Ferran Soldevila, recollit en els Dietaris de l’exili i el retorn, o d’ Antoni Rovira i Virgili en Els darrers dies de la Catalunya Republicana, han esdevingut obres de consulta obligatòria per a qui pugui interessar aquest període històric.
També fou molt prolífica la premsa escrita ja des dels primers moments als camps de concentració francesos. Fora de França, l’altre país ric en publicacions en català fou Mèxic.
Entre aquesta premsa periòdica cal distingir publicacions sovint més efímeres, vinculades a partits polítics i sindicats com La Humanitat, Treball, Endavant... Altres publicacions periòdiques rellevants foren Revista de Catalunya, El Poble Català, Quaderns de l’Exili, la Revista dels catalans d’Amèrica...
En alguns països receptors, l’arribada d’exiliats republicans contribuí a donar un nou impuls a publicacions ja existents creades per emigrants catalans a països com Xile i Argentina com és el cas de les revistes Germanor o Ressorgiment.
Font: MUME Museu Memorial de l’Exili.




Corrandes d’exili
De Pere IV, Joan Oliver

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc 
quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un 
tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.




Carta que el mestre de Figueres, Josep Pei, va deixar sobre la taula de casa seva el moment de marxar cap a França.

Avi, tia petita, germans tots, a les vostres mans poso avui el tresor de la meva vida. La Remei i l’Albert no tindran, a partir d’ara, ningú més que vosaltres. Ja sé que és molt. Ja sé que allà on siguin també hi haurà el vostre escalf i la vostra acollença. Aquesta certitud m’ajuda a fer menys dolorosa la separació.  Estimeu-los. Vosaltres sou tots bons i teniu bon cor. Ells també ho són i el seu cor batega amb el vostre. Feu-ne de tots un, i la vida, avui massa amarga, ens serà aleshores un xic més planera. L’Albert es troba en plena formació. Cuida’l avi! Que la meva absència no es faci notar gaire. Feu-me’n un home. Us ho demano amb devoció de creient. Amb tota la passió d’una ànima feta trossos.  
Vostre, ben vostre, Josep.





La maternitat d’Elna
Descripció

Quan l'Elisabeth anava al mercat d'Elna, cada dimecres, es fixava en un palauet rural de principis de segle situat a la vora de la carretera; semblava deshabitat, però estava prou ben conservat.
Estava aïllat enmig d'uns conreus, just a l'entrada del terme municipal d'Elna. Tenia una cúpula de vidre al capdamunt de la teulada que li donava un aire romàntic, amb grans finestrals que feien suposar estances amb molta llum. Estava envoltat de molts  arbres fruiters i la seva orientació al migdia, amb el Canigó ben vi­sible a la banda dreta, li donava un marc paisatgístic immillorable.
Vist de més a prop, però, el castell d'en Bardou, que era com s'anomenava aleshores, estava . força malmès: les seves tres plantes estaven esfondrades i la teulada esbotzada deixava pas­sar la pluja fins al primer pis.
Amb tot, la casa era bellíssima, amb molta llum i molt ben situada per la proximitat dels camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Un cop arreglades les estructures, podria complir perfectament les funcions d'una bona maternitat.
L'Elisabeth va consultar a Zuric si hi havia possibilitats de disposar de prou recursos econòmics per rehabilitar la casa. La central de l'Associació de l'Ajuda Suïssa als Nens va aconseguir reunir 30.000 francs suïssos i ràpidament es van iniciar els treballs per reparar la teulada i habilitar les tres plantes.
Un cop rehabilitada la casa, objectiu principal per tirar endavant el projecte, l'associació va dotar-la de tots els estris sanitaris i logístics per a l'activitat prevista.
França havia entrat en guerra i això dificultava el subministrament quotidià, tant de material com d'aliments. Per aquest motiu, es van crear uns serveis d'avituallament de queviures, vinguts expressament des de Suïssa, que aprofitaven els corredors sanitaris de la Creu Roja Internacional per fer arribar els aliments directament a la Maternitat d'Elna.
Aquest servei es va establir amb una freqüència de dos o tres cops el mes de manera força regular, i portaven tots els aliments necessaris per als nadons i les lactants. Així doncs, tot el temps que va funcionar la Maternitat d'Elna es van rebre tones de llet condensada i en pols, xocolata, formatges, com també conserves de llegums i fruita, farina per a nadons, sucre i arròs.
Dins de la propietat de la Maternitat, es va poder obtenir una producció hortícola que, juntament amb els arbres fruiters que ja hi havia, la proveïa de verdura i fruita fresca.
La maternitat d’Elna. p. 66 i 67.

(El relat de la Remei Oliva (p. 73 i següents) descriu molt bé la casa, els seus serveis i els sentiments de les mares.)

El camp d’Argelers

Els refugiats van ser conduïts principalment a la zona del Rosselló, on estaven situats els principals camps de concentració que albergaven el gruix dels exiliats. Eren el d'Argelers, el de Sant Cebrià i el del Barcarés, oberts els dies 5, 7 i 9 de febrer del 1939, respectivament; tots tres molt a prop de la Maternitat d'Elna.
Les condicions de vida en aquests camps eren molt dures, sobretot al principi, quan no hi havia cap previsió d'acolliment per a aquesta allau d'exiliats. La majoria arribaven extenuats per la fugida a peu, ferits pels bombardejos finals i morts de fred per la pluja i la neu. Les condicions d'acollida dels refugiats es convertien en un calvari de filferros, conjuntivitis, epidèmies, gana, fred, polls, puces ... , i menyspreu. No hi havia ni barraques, ni aigua, ni latrines, ni cuina. Només filferros, sorra i mar. Una definició tan simple que és difícil d'imaginar.        .
A finals de febrer de 1939, el camp d'Argelers (això que veieu aquí) acollia 100.000 persones i el de Barcarés 80.000. Totes elles estaven confinades en aquelles platges sense infraestructura. Eren com ciutats ple­nes de gent i res més. Un infern.
           
L'escriptor i poeta Agustí Bartra, reclòs a Argelers, ho descriu perfectament en el seu poema
La ciutat de la derrota:
«Haver estat vençut no era prou ...
No hi ha barracots, ni fustes per fer-ne,
però cal fer quelcom pels dies ventosos i les nits fredes.
Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola,
si les canyes ens arriben per a tots.
Què hi fa que les xaboles hagin d' ésser tan baixes de sostre
que només sigui possible de romandre-hi estès o assegut.
Fa fred, fa vent.  Que no plogui!...
Els sostres de manta deixen passar aviat l'aigua,
i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà les dents.
El llit de cada home és l'empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra ...
Al nord filferrades, al sud filferrades, a l'oest fílferrades, a l'est...
Encara ens queda el mar ... »

Al patiment físic, s'hi havia d'afegir el patiment moral. El comportament dels soldats francesos va ser humiliant. La República Francesa, de l' egalité, la fraternité et la liberté; no va respectar els drets reconeguts per la comunitat internacional a uns soldats i uns civils fidels a un govern legítim i democràtic com era la República Espanyola, i els va tractar com a presidiaris sense compassió humana ni governamental.   El poema d'Agustí Bartra continua així:
«Ni rialles d'infant ni aliret* de noia.                                                                                   *giscle
Fam i misèria. El pa el tasten abans les rates.
Avui llenties.  Hom va brut.
Demà llenties.  Pols de sorra i suor.
Demà passat llenties.  Polls, sarna i disenteria.
Sempre llenties.
França és dolça en algun lloc ... »

Possiblement, l'any 1939, França tenia la vista posada més al nord, atenta als primers llampecs de la Segona Guerra Mundial. Els seus analistes, però, no van saber veure a temps que la tempesta ja havia esclatat tres anys abans i que l'onada de refugiats al sud del seu territori era un clar avís del que passaria poc temps després.
Com deia en Lluís, un exiliat que caminava d'esma per davant de les cases que tancaven les finestres al seu pas: «D'aquí a un any serà el vostre torn».
La maternitat d’Elna  p. 44 i 45.

Llegit durant la commemoració de la Retirada a Argelers el febrer del 2007 per  Pierre Aylagas, Alcalde d’Argelers

Aquí, al nostre voltant hi havia el cementiri del camp d’Argelers. Un cementiri normal amb els seus monticles de terra i petites làpides que portaven el nom dels difunts. S’hi enterrava els que morien darrera les filferrades del camp de concentració. L’octubre del 1940 una terrible inundació va esborrar tota traça del cementiri. A finals dels anys 40 una família belga va oferir aquesta estela en memòria d’una persona morta al camp. Uns quants noms s’hi van escriure al damunt. Fent un repàs al registre de morts de la vila d’Argelers es constata que hi falten 147 noms d’espanyols, jueus, gitanos, alemanys i italians. Avui, 66 anys després del tancament del camp, tenim un pensament per aquests 147 oblidats. Els seus noms reapareixen a la pedra per recordar-nos que la seva vida es va acabar en aquesta bonica platja del Rosselló. També hem posat una placa al peu de l’arbre dels infants. Aquest arbre plantat el 1999 que rebrota cada primavera, recorda la vida perduda de 70 infants de menys de 10 anys. No faré un llarg discurs. En aquestes circumstàncies el que cal és recollir-nos, recordar en silenci el calvari viscut per centenars de milers d’homes, dones i infants tancats en els camps de la vergonya. Nosaltres els catalans som un poble pacífic, humanista, solidari. Un poble amb una llarga història que sempre ha lluitat per la tolerància i la democràcia. 70 anys després de la retirada portem sempre en nosaltres aquesta ferida, aquesta taca indeleble en el nostre cor. Els camps no els volíem. Ens varen ser imposats pels governs de l’època. La mort en els camps dels nostres germans Republicans Espanyols, Catalans, Bascos no la volíem. La mort d’aquests infants no la volíem. Anem a descobrir aquests noms que modestament recuperem de l’oblit. Que ens ajudin a reflexionar sobre el perill que en certes circumstàncies representa l’home per l’home. Us agraeixo la vostre presència i us demano un minut de silenci pels 216 morts oficials en el camp d’Argelers. 
Pierre Aylagas, Alcalde d’Argelers

Poemes pel memorial


SALVADOR ESPRIU
El meu poble i jo 
A la memòria de Pompeu Fabra,

Mestre de tots.
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.




CLEMENTINA ARDERIU
Morts de lluny

Callada estimo la vida.
Deixeu-me sola, callada,
i aniré amb el pensament
on no em torbin les rialles.
D’aquelles estibes mudes
seré la dolça companya,
que demà ni tindran sol
ni l’aigua que els alegrava.
Mai més en la galta humida
l’amor sobtarà una flama;
per llur somnis de colors
la nit s’ha fet massa llarga.
Joventut, barca afonada
amb totes les veles altes!



CARLES RIBA
Elegia II (Elegies de Bierville) –

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
 


MONTSERRAT ABELLÓ

Fragment de “Retorn”

He vagat per camps i deserts.
I només em resta el que he oblidat,
el que vaig oblidar
i l’aspror de la sang
sempre viva en els dits
i l’olor de la terra eixuta,
de la terra humida,
de la terra esterrossada
dels ermassos.

Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una inacabable lletania,
i l’home restava estàtic
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.

Asseguda d’esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.

És per això que ara cerco camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.




ARTUR BLADÉ I DESUMVILA.
Versos de la guerra i l’exili. 
(sobre la condició humana)

Home

Tan sols per un moment
Home, bona persona,
un fil de pensament
t'aguanta la corona

al mig de la rodona
d'un món que ara es va fent.
Efímer: tot just ona.
Fugaç: a penes vent.

El vent que et va fer plàstic
a l'hora de nou nat,
que amb vent et dóna el fat,

el demiürg fantàstic
que et confegí rosat
i encara no de màstic*.
(1941)
*resina

(buscar un sentit a la vida: el mar i la deriva, la ciutat i els seu carrers lligats a la vida i finalment el miracle de l’amor)

Barca

Barca sense rem
ni timó ni vela,
la ciutat em pren,
la ciutat em deixa.
Rutes de la mar
els carrers que tenen
cales de poc fons
i platges serenes.
Sé tots els camins,
conec les dreceres,
els senyals del temps,
els fars que s'encenen,
la calma dels ports
plens de llums vermelles,
tots els mariners
i les marineres ...
Jo que ho conec tot
a mi no em coneixen!

Vaig per la ciutat
sense gaire pressa,
navego tot sol
i en sento la pena;
no faig cap senyal
ni porto bandera,
estibat només
de tedi i desesma,
llast de pensaments
i cosa baldera.

Veig altres vaixells
que van a la seva,
quan tro ben el port
algú ja els espera;
tots van endavant,
jo vaig endarrera ...
(No arribaré mai
a la terra meva?)

Barca sense rem ni timó ni vela,
la ciutat em pren, la ciutat em deixa.
(1942)


Alegria dels carrers ...

Alegria dels carrers
ara de color de festa!
La roba blanca als terrats
té un voleiar de banderes
de pau, amigues de vent
i les formes inconcretes ...
Quin perfum de dies clars
faran a la calaixera!

Els carrers beuen a dolls
el vi de la Primavera;
els que estan més embriacs
són els de la ciutat vella;
s'adormiran a peu dret
l'esquena contra l'esquena ...
Els carrers tota la nit
parlaran amb les estrelles;
tota la nit els carrers
teixiran albes serenes.
Alegria dels carrers
sota la llum dels diumenges!

Cada noia té un amant,
cada amant la boca llesta,
cada arbre -fulla naixent-
una tremolor primera,
cada infant una joguina nova,
dins les vidrieres.

Alegria dels carrers
ara de color de festa!
N'he guardat ben bé les claus,
els candaus i les cadenes
que relliguen els carrers
a la terra viva i fresca.
Quan per mi arribi la mort,
no quedarà cap cadena:
tots els carrers fugiran
en caravanes perfectes,
la roba encara als terrats,
desplegades les banderes,
les flors totes als balcons,
les noies a les finestres ...
Quan ja no veuré els carrers,
no veuré la vida meva.
(1942)


Alegria de l'amor

Alegria de l'Amor
ara que l'Amor reposa!
Si avui venia la mort,
no em seria dolorosa.
La nit porta el vestit llarg
i avança parpella closa.
Cabellera de la nit,
cau la pluja remorosa ...
(Avui dormirem tots dos
amb gust d'estels a la boca.)
(1942)








Cap comentari:

Publica un comentari