diumenge, 17 de desembre del 2017

Lletres contra la violència




Com ha informat el Diari de Tarragona (dissabte, 16 de desembre de 2017, pàgina 49), dijous, dia 14 de desembre de 2017, les alumnes Rut Nache López de 2n B Batxillerat amb la poesia "Dir la veritat em desencadena", Ane Saldaña Muñoz de 1r G de Batxillerat, amb el relat "La distància dins el trajecte", de l’Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona foren guardonades amb el primer i segon premi de la categoria literària de 16-19 anys, respectivament, i l'alumne Joan Masdeu Solé, amb "Una realitat quotidiana, una lluita ciutadana", amb el segon premi literari de la categoria de 12 a 15 anys, en el XIII Concurs per l’eradicació de la violència masclista.
En aquesta edició es tractava sobre el tema "Ciutats lliures per a les dones i netes d'agressions sexuals!", on foren presentats pel seu professor de Llengua catalana i Literatura Josep M. Toda Serra. L’acte de lliurament de premis va tenir lloc al Palau Alòs, c/ Sant Pere Més Baix, 55, de Barcelona, i anà a càrrec de Montserrat Vila Planas, presidenta de la Plataforma unitària contra les violències de gènere, Matilde Albarracín Soto, tècnica del Departament Feminismes i Lesbianes, Gays, Transsexuals i Bisexuals (LGTBI) de l’Ajuntament de Barcelona i d’Inés Guirado, directora del Palau Alòs.
Aquest concurs, organitzat conjuntament per la Plataforma unitària contra la violència de gènere i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en conveni amb l’Ajuntament de Barcelona, compta amb el suport de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

Els textos premiats:

Una realitat quotidiana, una lluita ciutadana

“Ciutats lliures per a les dones!. Ciutats netes d’agressions sexuals!”

A l’actualitat, moltes són les ciutats que repensen la seva estructura urbanística, ofereixen parcs i jardins més saludables, habitatges més dignes, espais públics per compartir els ciutadans, escoles, centres cívics, zones poliesportives més amables i més properes per ser utilitzades d’acord a les necessitats dels qui hi viuen.
No només les ciutats aposten per aquesta transformació, sinó que molts pobles i viles segueixen aquests criteris per tal de transformar l’entorn de les persones.
Però també cal observar que, malgrat aquesta voluntat de canvi i transformació, hi ha actituds que encara no es modifiquen.
A les ciutats, pobles i viles hi viuen homes i dones i, moltes vegades, el col·lectiu femení no es veu del tot representat.
           Molts rols de les dones influeixen en la seva mobilitat, aquestes es mouen per les ciutats en distàncies curtes molt influenciades pels costums inherents pel fet de ser dones. Són elles, la majoria, que acompanyen els fills a l’escola, que van al supermercat, que van a la feina i la seva mobilitat és considerada, segons alguns estudis, com a mobilitat de gènere i fan un ús diferenciat del transport públic i privat.
          En canvi, els desplaçaments dels homes acostumen a tenir un altre comportament. Les ciutats estan pensades per facilitar el treball productiu i el consum, no els treballs de cura de grans i petits.
Aquests models afavoreixen actituds sexistes, i això afecta tota la ciutadania, però les causes tenen a veure amb el menyspreu per tot el que té a veure amb els treballs que tradicionalment han realitzat les dones, i amb els espais que es consideren propis d’elles.
          Quan es pensa sobre les ciutats, és sobre en els carrers, places i parcs, però poques vegades en les cuines i els menjadors de les cases, espais aquests que tradicionalment han controlat i organitzen les dones.
           Sembla com si l’espai públic sigui més masculí i l’espai privat de les cases més femení.
            Si ens hi fixem bé, pràcticament no hi ha carrers o places amb noms de dones i les poques que hi ha o bé són santes, reines o verges. Ho podem veure clarament a Tarragona (carrer Maria Cristina, reina; carrer Santa Joaquima Vedruna, monja; carrer Santa Anna, carrer Santa Tecla, carrer Joana Jugan, etc). Fa pocs anys que podem veure algun nom d’alguna escriptora, científica o política. Aquesta també conforma una actitud sexista.
            Els monuments, escultures, plaques commemoratives, moltes o la gran majoria fan referència a homes i les dones han estat silenciades, com els seus oficis, gestes, etc. Per tant, moltes dones no se senten identificades amb aquests espais que no tenen memòria malgrat que més de la meitat de la població mundial és de sexe femení i que les dones han contribuït i contribueixen activament en la transformació d’aquests espais ciutadans i la construcció d’unes ciutats més properes i més amables.
           Les dones, està demostrat que són més solidàries, més actives i tenen més experiència en fer barri i transformar els espais. Les seves propostes activen les relacions socials, l’urbanisme, l’economia, l’arquitectura. Fer que tots valorem aquestes actituds és important per construir ciutats i pobles menys sexistes.
        
         També hem de tenir en compte que la publicitat i la societat de consum ens aboquen a actituds sexistes. Només cal veure les revistes, els anuncis de televisió i el més greu, el llenguatge masclista que, a hores d’ara, impera en molts discursos.
            Només l’educació dels nens i nenes pot canviar aquests costums o aquestes pràctiques.
            Encara hi ha molta violència de gènere, difícil d’eradicar, fruit de situacions crítiques i que acostumen a donar-se en sectors socials desfavorits. Cada any augmenten el número de dones apallissades o assassinades pels seus companys o esposos. Les estadístiques no fan més que augmentar el sector de dones que pateixen maltractes físics o psicològics o que les seves parelles juguen amb el xantatge emocional dels fills.
            Les dones maltractades són, moltes vegades, víctimes silencioses d’aquests patiments i la por els impedeix denunciar aquestes pràctiques.
             Si, a més, el seu entorn no els és favorable, o bé no troben els ajuts necessaris per sortir d’aquesta situació, aquestes dones acaben caient en depressions o addiccions que també les perjudiquen.
            Recentment s’han aprovat lleis en molts països del nostre entorn que protegeixen la dona contra la violència de gènere, però, si la llei no va acompanyada de mesures realment efectives de protecció, acostumen a ser lleis buides de sentit.
            Evidentment que cal lluitar contra aquestes actituds, però també lluitar contra lleis absolutament obsoletes que són vigents en alguns països del món on encara les dones tenen un estatus inferior als homes i això és anar en contra del dret fonamental d’igualtat que preveu la Declaració de Drets Humans.





Joan Masdeu Solé
4t ESO C
15 anys
Pseudònim: Brynden Rius

La distància dins el trajecte
“Ciutats lliures per a les dones! Ciutats netes d'agressions sexuals!”
Aquesta tarda he agafat el bus, com acostumo a fer cada dijous. Em disposava a anar a la meva acadèmia d'anglès que és a l'altra punta, literalment, de Tarragona. Significa que he de creuar tota la Rambla nova i, després de tocar ferro al Balcó del Mediterrani, girar cap a les muralles.
Plovia, i jo em refugiava sota la meva carpeta, a l'aguait de veure el número llampant de l'autobús, fins que vaig notar una presència que em va provocar fer un pas enrere. Era un noi que aparentava un quants anys més que jo, em mirava fixament just a la nineta dels ulls. No vaig tenir cap dubte en apartar-li la mirada. Encara que jo ja no li seguia el joc, sentia com continuava posant els seus ulls marrons clars en el meu rostre. De totes maneres, la idea que de seguida jo agafaria el meu transport i aquest individu no es tornaria a creuar al meu camí em va reconfortar notablement.
En arribar aquella enorme capsa de metall sobre quatre petites rodes, quasi navegant en l'aigua de les precipitacions, vaig córrer rere ella i vaig ser la primera en entrar-hi quan la porta es va obrir. Em vaig sentir satisfeta en aquell moment, però aquest sentiment va ser particularment efímer. De sobte, un munt de gent va començar a espitjar-me a un costat i a l' altre per poder passar endins. Després de trobar-me en una situació en la que no podia respirar, vaig adonar-me que aquell noi de la miradeta incòmoda havia pujat al mateix bus que jo, i no només això, era al meu costat.



En aquell moment només volia sortir corrent i llençar-me a la carretera mullada, encara que no hi hagués manera humana de fer-ho. Aquell noi s'apropava cada vegada més a mi i jo no podia fer res per evitar-ho. I semblava que la situació no milloraria, sobretot en el moment en què va començar a tocar el meu cabell i jo el vaig estirar de les mans sense dir una paraula. Ni tan sols vaig mirar-li la cara. En aquell moment el millor que tenia eren els meus auriculars envoltant les meves orelles i emplenant-les de música del segle passat. En aquell moment em va dir:
-On vas? Molt lluny? M'escoltes?
Després va posar reggaeton  a un volum dolorós amb el seu altaveu portàtil. Em va saber greu, no poder sentir la veu de Freddy Mercury. Però vaig fer com si sentís ploure. En aquesta posició, el bus va fer un tomb molt tancat i ell va aprofitar l'ocasió perfecta per tocar-me el cul.
En aquell moment els ulls se'm van encendre per la ira. Vaig empènyer-lo per treure-me’l de sobre. Quan ho vaig aconseguir, es va tornar a apropar a mi i aquesta vegada li vaig donar un cop de puny que el va deixar a terra. Jo no volia fer-li mal, o sí, només vaig triar el camí més curt perquè em deixés en pau. No sé com, però, abans que aquest ésser repugnant s'aixequés per tornar-me el cop, vaig tenir una idea brillant. Immediatament després vaig dir en un to de veu bastant alt:
-Veieu aquest individu del terra? Sembla un noi normal, amb una vida normal, del segle XXI. Doncs, no. Aquest individu que ara veieu estirat al terra és un assetjador, la raó per la qual en ple segle XXI la violència de gènere, fins i tot al carrer, continua existint.


 Ell no es va moure mentre jo parlava. Vaig notar com els seus gestos cada vegada reflectien més nerviosisme. Fins que la gent, que era al nostre voltant i que s'havia adonat del que acabava de succeir, va començar a cridar al noi que parés, que no el volien al seu autocar i que se n'anés. El noi, avergonyit, va baixar a la parada més pròxima mentre que una senyora em preguntava com estava.
Sincerament, en aquell moment, estava molt satisfeta. Si aquell noi no tornava a assetjar cap noia gràcies al meu discurs, hauria fet de Tarragona una ciutat més lliure per a les dones.

Ane Saldaña Muñoz
1r Batx. G
16 anys
Pseudònim: La guineu

Dir la veritat em desencadena

Ciutats lliures per a les dones!
Ciutats netes d’agressions sexuals!
Ciutats on la nit no sigui temuda,
ciutats on l’albada no es taqui de sang.

Mil batecs de resistència
confluiran en un mateix riu,
encapsat per la paraula
i, com a lema, llibertat!

Som  un mar ple d’onades
de tots colors, com un sol cos,
ple de vida, farem néixer:
un nou present,
un nou futur,
ple d’igualtat, el farem créixer.

Ciutats lliures per a les dones!
Ciutats netes d’agressions sexuals!
Ciutats amb mirades cordials.
Ciutats sense obligacions animals!

 Hi sou convidats,
no és casa  vostra,
mai més no torneu a anar més enllà
de la seva benvinguda.

Direm prou a la repressió,
com ja van fer les mares
i abans les àvies.
No ens resignarem,
no mirarem a baix.
Alcem-nos unides!

Ciutats lliures per a les dones!
Ciutats netes d’agressions sexuals!
Ciutats amb mentalitats humanes.
Ciutats amb cors feministes!

Jo et respecto, respecta’m.
Jo et valoro, valora’m.
Jo t’escolto, escolta’m.
Jo t’estimo, però no em cal que tu també ho facis.

Vaig néixer lliure,
visc lliure
en aquesta immensa cel·la
de càstig que és la terra.
Dir la veritat
em desencadena. 



Rut Nache López
2n BAT B
17 anys
Pseudònim: Estrella
 






Salgado, el fotoperiodisme atractiu

L'alumnat de Comunicació Digital del 1r de batxillerat (que també fa Cultura Audiovisual) ha visitat l'exposició Gènesi del fotoperiodista brasiler Sebastiao Salgado al Caixafòrum de Tarragona.
El joves han pogut gaudir de la intensitat i bellesa de les fotografies així com del missatge a favor d'una recuperació i preservació de la part més intacta del nostre món. Hna comprovat com la feina d'un periodista pot ser també una creació artística de primer ordre.