dimecres, 16 de maig de 2018

El plaer d'escriure

De la mà de...


JOSEP PIN i SOLER

Aquest és el text escrit pels alumnes de 1r BAT F a partir de  la proposta que  ha fet la professora Anna Gispert amb la col·laboració de l’Anna Llovera.


Intermezzo. Festa Major”, pels alumnes de 1r de Batxillerat de l’Institut Antoni de Martí i Franquès. Basat en el capítol homònim de La família dels Garrigas (1887), de Josep Pin i Soler

Els alumnes de 1r de Batxillerat han reescrit el capítol costumista “Intermezzo. Festa Major” de La família dels Garrigas (1887) de Josep Pin i Soler en el marc de l’assignatura Llengua catalana i literatura. Es tracta d’una activitat de creació literària en què els alumnes, dividits en grups de tres o quatre persones, han elaborat el següent text, dividit igualment en parts, tot imaginant-se que són escriptors de l’any 2118. Aquest n’és el resultat, força interessant i divertit. Bona lectura!


El segle XXII: Les festes de Santa Tecla
A la Festa, les colles de castells de 15, la comèdia de dames i vells, el ball de bastonets i gitanes, i els més guays:
El ball de Serrallonga, amb les pistoles làsers 4D i els diables, amb l’equipació més moderna i tradicional, amb foc dels propis vestits.
Uns volien anar a la Plaça de la Font, per veure música i concerts d’ Elvis hologràfic, altres anaven a la TAP on feien una exposició de Santa Tecla del S. XXI.
El vestit tradicional era realitzat pel millor dissenyador hologràfic i 4D, i aquest any era blau 497309D# de RGBs.
Els nens i les nenes més petits estimaven els gegants, més robòtics i amb més de 500 balls programats. A cada ball els menuts dissenyaven el seu gegant de LEGO.
La ciutat plena de ciutadans, veia el seguici d’uns manera diferent, ja que amb la cinquena edició de les noves “Oculus Rift Tarragona Edition” podien veure des de dalt o qualsevol punt el seguici, però sobretot la baixada de l’àliga.
La música, produïda pel músic de Tarragona més futurista compartia amb el nou sistema Dolby Atmosfera Soundround v.24 amb els habitants, i tots s’havien descarregat i feta la seva versió personal.
Cada any s’ajunten les colles de Tarragona, no necessiten gent de fora, ja són prou nombrosos per pujar les tremendes torres… I si el castell cau es truca a l’ambulància.
Cada any se n’intenta fer un de més al; que cau o no cau, tenint en conseqüència els mateixos resultats: total silenci a la plaça.
Els forasters admiren aquells castellers-atletes, que fan castells tot el dia i botellón a la nit, però mai estan cansats.
A Tarragona el veureu el migdia del 23 de setembre omplint el Carrer Major, a la plaça i als carrerons… La gent gran asseguts a les escales de la seu per a donar consells o explicar la mecànica dels castells als espectadors.
Tots els balcons i terrats són plens de gent, les dues fonts  que hi ha a les escales plenes de nens.
La posició del damunt de les fonts és la més demandada, és un bon lloc: s’hi veu bé, però hi segueix fent calor. Comencen els altaveus amb allò de:
PARTITURA 1
Els castellers comencen a pujar i l’enxaneta arriba a dalt i els altaveus fan aquell refilet tan llarg, tan estrident:
PARTITURA 2
i el petit aixeca una mà enlaire i la mou en senyal de victòria i tothom crida i aplaudeix.
Tornen a organitzar-se els castellers: tu a primers, tu a segons, vosaltres a terços, aqueix i aquells a crosses… i cap a la una, hora solemne!, l’obra mestressa d’aquells titans comença: torna a començar el castell de nou.
S’acumulen nombroses persones a fer pinya. Sobre aquests en puja un altre que a l’aixecar-se s’agafa als braços del qui té a prop. Un cop drets, se posen en la mateixa posició que els de sota u prop del coll i quan són ben segurs ja els puja per l’esquena un altre casteller, i tota la plaça calla com per bruixeria.
Quins homes!
Els seus tendons són de coure, la seva pell, pergamí; els seus ossos ferro. Cadascú d’ells aguanta fins a set homes... i no pesen poc. Pes que es mou, que parla i es baralla, que no s’aguanta i cau.
Per acabar el castell s’hi munten els nens: dos de dotze anys i damunt d’ells un nen de nou o deu que es posa ajupit com una granota i damunt seu, un nen de set o vuit que de tant en tant té por, si el castell es mou i puja lentament, provocant que tremoli; mentre pugen els minuts es fan llargs i si els nens no van ràpid, els genolls es dobleguen i els braços es cansen i el castell cau, fet que provoca un embolic de cames, caps i braços que ni el pintor Buonarroti hauria fet.
Per les caigudes reben cops a l’esquena, colzades, rialles i cops al cap. Uns es barallen, els altres busquen alguna cosa per parar l’hemorràgia del pas. Tot s’arregla! La sang és interrompuda o no, els músics tornen a tocar... i cap a dalt! Tal dia farà un any!
I el pilar? Un home que puja damunt d’un altre i així fins al setè pis. El pobre nen petit, ben recte fa l’aleta.
I fer el pilar no és res. El més difícil és quan està fet el castell pujar les escales de la Seu i tocar la porta de la catedral.
El pilar és més perillós que els castells, ja que al caure, a l’estar la plaça plena de gent cap cau directe al terra. Al començar, tothom té els ulls i les mans cap amunt; però el pilar, i més el que camina, cau. Allí no hi ha res que pugui aguantar si cau, sobretot aguantant els genolls i l’esquena. Si un dels castellers es mou molt, adéu!
Quan aquells homes que antigament treballaven la terra i els peixaters, separats en grups, han alcançat allò inalcançable, cap a minjar!
Després: coffee, capa, cigarrot, i, dialogant comentant els errors de després de dinar, agafar lloc per veure passar la professó del braç de Santa Tecla.
A la meitat de la tarda comencen a sortir de la catedral. En primer lloc, arriben els guàrdies civils alçats en modernes motos, amb botes, mitjons de punt blanc, la gavardina llarga, casc entravessat i a la mà dreta la porra.
A cada punt, com la gent sempre emputja, les motos havien de girar a un costat per no molestar, el motor rugia molt. I els civils no malmetien a ningú.
Al final “Magí de les Timbales” és un home que l’ajuntament deu tenir tancat dintre d’una capsa... Cada any es repeteix i tan vell és avui com Josep Pin i Soler.
L’home vestit de seda i pantalons grocs porta dues chaquetes d’una pell tibant. Les chaquetes van colorides de vermell amb l’escut  van colorides de vermell amb l’escut banyat d’or. El Magí sembla un personatge religiós, a més, amb el cabell blanc pastís.
Al seu darrere, els serenos ben vestits. Els gegants i la geganta porten roba nova.
Els nanos fan gambades amb aquells caps tan grans com la lluna i aquelles conetes com bòlits.
Dolçaines i ve l’espadat que camina.
Continuen els balls d Sant Magí, d Santa Tecla, d Santa Llúcia. Altres vides d bandolers: Serrallonga, Pedro Negro, Sebasitiana, la Rosaura...
Alguns senzillament cuentos per riure: el d les Criades, el famosíssim d Dames i Vells. Aquests eren tots els balls parlats, i ara per fi els balls on no es parla: d Bastonets, d Valencianes d les Gitanes, etc.
Els ballarins, vestits més o menys amb la mateixa roba; bermudes amples, faldilles de seda, camisa blanca, mocador al coll sense penjolls ni chokers i una corona de flors.
Portaven als turmells, a les espardenyes i a les faldilles cascavells cosits i brilli-brilli formant dibuixos.
Uns caminants, saltant i donant voltes, trenen i destrenen cintes que cadascú porta a la mà i que acaben a l’extrem més elevat del pal de les Gitanes.
Altres, portant un pal llarg de fusta, salten, giren, ballen creuant els bastons en totes direccions, esquerra, dreta, volant i al terra.
Els que s’equivoquen o van massa tard s’emporten un bon cop dels seus companys, o el xafen o li peguen un cop al cap.
El grup, amb la companyia de música. Cada ball te la seva pròpia, sigui bona o dolenta: d normal un violí i un bombo o un flubiol, que és una flauta petita. L’objectiu és fer soroll i marcar el ball.
Els balls parlats són totalment diferents. N’hi ha en català i en castellà del camp de Tarragona.
En els d Sant Magí, per exemple, els sants, els àngels i el poble parlen en català, i el jefe i els rics romans ho fan en castellà, i cada personatge va vestit amb la roba del paper que li toca.
Només tenen una cosa en comú: les armes!
Tots, siguin homes o dones, emperador romà o Sebastiana del Castillo, porten la tira de pistoles, trabucs o cartutxos i n’hi carreguen tantes com poden.
En Joan de Serrallonga i Pedro Negro porten de tot: fusell, trabuc, punyal, daga, ganivet, sacre, pedrenyal, pistoles... Aquests dos bandolers eren uns homes echaos pa ‘lante.
Aflora el ball de Serrallonga i en Tallaferro inicia el seu “discurset” expulsant fonemes sense censura.
Fa cap mitjançant la tele-transportació enmig de l’òrbita on es troben els personatges restants i dirigint-se a l’heroi hologràfic diu convençut, tot just després d’haver-li administrat una descàrrega elèctrica notablement potent:
–Que Déu estigui amb tu, Serrallonga. Amb tu també Joana.
–Qui és vostè que no el conec? –replica trasbalsat en Serrallonga.
–Sóc en Simonet, però vaja, em diuen Tallaferro.
Tothom alçant el volum dels altaveus.
Els balls interplanetaris són els més divertits i joiosos. Es projecten els diàlegs i es poden descarregar amb l’objectiu de facilitat la comprensió i així, que tothom s’entengui i s’assabenti sense cap inconvenient.
Els soldats intergalàctics arriben esvarats i es posicionen davant del Gran Comandant Espacial i després dels corresponents tirs de "Porters ray Guns mk II" s’adona que la ciutat val un imperi.
Apuja el volum de l’altaveu i se l’escolta enutjat:
Estimat líder suprem,
a la plaça s’hi troba un ciber dolent, correspon al model R-1801, i es tracta d’un agitador, és a dir, va publicant codis secrets, em dol comunicar-li la situació però es tracta d’una qüestió de màxima urgència la qual requereix la vostra autoritat. Si no posa mà ferma…
L’emperador assenteix, recalca que parlarà amb el parlament espacial i seguidament li és administrada una descàrrega general.
Els balls de lletres dels banyuts dolentots és una shit: està format per un grup de pallus vestits de banyuts dolentots, dirigits per un boss, el sr. Lucy, i amb un pal i un sac ple de petardos, acullonen, fan mal... i es peguen. Es donen petons llençant petardos i van de machitos amb les dones.
Quan s’acaba el ball, tothom està del chill... ve molta gent de categories diferents, per veure el braç de la Tecla passejar i ve el gran boss des de Constantí, el Jaume II Aragonès, molt beautiful.
L’Arquebisbe es feia càrrec del braç amb els seus minions. Els cavallers, en comptes de vigilar, miraven a les ties, amb tratges molt emperifollats, eren copiats pel Policarpi, el Simonet i el Quim. Poca gent entén per què aquesta roba; molts pallusos venen per lluir-se; els lladragots polítics porten un pendó i altres cordons. I van per darrere de la processó tots junts. Voleu seguir amb això?
Els nens corren pels carrers estrets de la Part Alta per tornar a veure el seguici. Aquells que ja l’han vist suficients vegades van cap a casa per menjar ràpidament i agafar lloc per veure els focs artificials, a prop d’un edifici antic on fa temps estava l’escola Ensenyança.
A les deu sonen els “pistoletassos” d’avís i, llavors, comença la part divertida: primer, els focs dibuixen la forma del braç de Santa Tecla al cel i al caure, aquests formen la bandera de Tarragona. També apareixen uns mini-robots voladors que fan música d’ambient. Els focs no paren de fer llums de diferents colors i formes. És impressionant. Tothom comença a fer fotografies amb les seves pantalles tàctils. Uns disfruten dels focs en parella, altres amb amics i altres amb família.
No es paren de fer fotografies en moviment dels focs artificials, fotografies editades i vídeos.
Uns deu després la festa ja només es fa al port i els de la part alta baixen fins allà per festejar encara més.
La festa es dóna per acabada amb un Castell ben muntat sobre el vaixell de l’alcalde. Tothom marxa a casa desitjant reviure les emocions viscudes en aquestes festes majors.

Cap comentari:

Publica un comentari