dimecres, 7 de desembre de 2016

Lletres contra la violència masclista





Premiades dues alumnes de l’Institut Antoni de Martí Franquès de Tarragona en el XII Concurs per l'eradicació de la violència masclista

Dimarts, dia 13 de desembre de 2016, les alumnes Maria Rion Guillemat de 4t B ESO i la Núria Jiménez González de 1r B de Batxillerat de l’Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona han estat guardonades amb el segon premi de la categoria literària de 12-15 anys  i en el de la 16-19 anys, respectivament, en el XII Concurs per l’eradicació de la violència masclista. En aquesta edició es tractava sobre el tema "Cossos i identitats lliures" i hi foren presentades pel seu professor de Llengua catalana i Literatura Josep M. Toda Serra. L’acte de lliurament de premis va tenir lloc al Palau Alòs, c/ Sant Pere Més Baix, 55. Barcelona i anà a càrrec de Montserrat Vila Planas, presidenta de la Plataforma unitària contra les violències de gènere, Matilde Albarracín Soto, tècnica del Departament Feminismes i Lesbianes, Gays, Transsexuals i Bisexuals (LGTBI) de l’Ajuntament de Barcelona i de Inés Guirado, directora del Palau Alòs. Aquest concurs, organitzat conjuntament per la Plataforma unitària contra la violència de gènere i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en conveni amb l’Ajuntament de Barcelona, compta amb el suport de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

Peu de foto i d'esquerra a dreta: Matilde Albarracín Soto, Núria Jiménez González, Josep M. Toda Serra, Maria Rión Guillemat i Montserraat Vila Planas.




ELS TEXTOS:



La toxicitat dels cànons de bellesa

Cada vegada el nombre de noies amb trastorns alimentaris va augmentant per aquests cànons acceptats per la societat. Les adolescents volen sentir-se identificades amb models de talles molt petites, ja que és el que la indústria de la moda ha marcat, i la decepció que s’emporten, quan no troben la seva talla a les botigues, fa que arribin en aquests extrems.

El més tòxic és que les famoses són el mirall en què ens mirem. És la cara que et somriu des de la portada d’una revista, la noia que apareix al teu programa de televisió preferit o l’actriu que està per tot arreu quan estrena la seva pel·lícula. Que critiquin i etiquetin aquestes dones en grasses, velles o lletges, genera uns cànons de bellesa nocius per a la resta de dones acostumades a uns alts estàndards físics. La solució d’aquesta situació és no alimentar el monstre, no entrar en debats, no interessar-se en el físic de les dones i prestar més atenció al talent i, sobretot, mostrar una realitat més plural on s’inclouen totes les talles i edats. 

Has de ser feliç acceptant els teus defectes, que són el que realment et fan ser diferent i especial. No permetis que et diguin que estàs massa grassa o massa prima si estàs sana. T’has de sentir bé amb el teu cos i, si vols canviar-lo, que sigui perquè tu vols i creus que et sentiràs millor. No et deixis influenciar pels cànons de bellesa, ja que el que més s’hauria de valorar és l’interior de les persones.
Espero que algun dia les persones que es dediquen a la indústria de la moda s’adonin del mal que estan fent a tanta gent i rectifiquin mostrant més diversitat de la societat a les seves passarel·les. També espero que, en un futur, desapareguin els estereotips d’una vegada per totes i que tothom sigui lliure de ser com vulgui. 
Maria Rion Guillemat, 1r B Batx, 16 anys, Airam Noir

Dimonis
Plovia, molt. Eren les set del matí i acabava de sonar el despertador. T'asseies a la vora del llit i, d'un petit saltet et dirigies cap a mi on em reflecties. "Quin cabell, quina cara de pa. I aquestes cames? Per què no t'assembles a una model de revista? Seràs més feliç! A la gent, li agradarà estar amb tu, no com ara. Ets una misèria! No t'atreveixes a parlar ni amb el teu company de taula... Quin fàstic fas. Vés a vestir-te. Ja!" Els meus comentaris et resultaven com cent fuetades a l'esquena i sempre sorties fugint posant-te aquells auriculars. Però jo no em rendia tan fàcilment. Molts dies no esmorzaves i odiaves anar a l'institut, que això no era culpa meva, però em va ajudar basant. Era una època tan gloriosa per a mi quan veia que et retorçaves de dolor i ningú no se n'adonava. Ho penso i... va, deixa-ho estar. Però, de sobte, va aparèixer aquella dona decrèpita que encara no entenc com, en unes hores, et va cedir tanta força. M'omplo de ràbia! Només et deia que eres "bonica", i una m****! I llesta. Sí, i tant! Però si semblava que no sabessis parlar. Ah! I la ximpleria més gran: "Sigues tu mateixa perquè vals. A partir d'ara has de mirar la part positiva de les coses i deixa de banda aquell dimoni..." Però com s'atreveix a dir-me dimoni! Però és que, des d'aleshores, vas canviar, em vas debilitar. El meu mirall, les fuetades, l'institut… es van esvair. Vas començar a ser tu mateixa i a obrir-te als altres deixant-me de banda a mi, quan jo era l'única que et feia cas... Et necessito...
-Doncs jo no, no et vull veure mai més! Quasi m'enfonses a l'inframón. I saps què? Ara sóc feliç, gràcies a aquella dona que no conec de res, però que em va donar la clau per a continuar endavant, que ha fet que tu fugissis a corre-cuita i que jo, finalment, pogués ser jo i no la simple imatge que reflecteix un tros de vidre anomenat "mirall", el qual no em reflectia a mi, només un conjunt de formes allunyades de la realitat. Ara, adéu, fuig d'aquí i que no ens tornem a veure mai més.
Núria Jiménez González
4t ESO B
15 anys
 Ink Soul




2 comentaris: