Els alumnes de
1r de Batxillerat de Ciències de la Salut han reescrit el capítol costumista “Intermezzo. Festa Major” de La família dels Garrigas (1887) de Josep
Pin i Soler en el marc de l’assignatura Llengua catalana i literatura. Es
tracta d’una activitat d’escriptura imaginativa en què els alumnes, dividits en
grups de tres o quatre persones, han elaborat el següent text, dividit
igualment en parts, tot imaginant-se que són escriptors de l’any 2117. Aquest
n’és el resultat, força interessant i divertit. Bona lectura!
Cada 23 de
setembre tothom es preparava per la festa; els abus es preparaven al sofà per
poder veure el seguici del chill davant
de la pantalla del PC.
Els
peques de la família estaven tot el dia al carrer esperant l’arribada dels
Gegants i Robots.
Els
últims en preparar-se eren els teens, que
estaven impacients per la party que
es feia aquella nit. Però abans anaven al ball de “Joves i adolescents”, un
espectacle de l’hòstia! Tractava de converses i problemes típics d’adolescents
mitjançat les xarxes socials.
Després
de fer un kit kat,
cadascú anava a la seva bola; els adolescents anaven de party a tajar-la,
mentre la resta de la família anava a veure els castells. Però eren uns
castells especials en plan, els castellers portaven armilles fosforescents,
brillaven que flipes. L’enxaneta portava la GoPro al
cap per poder retransmetre-ho per les pantalles megagrans repartides per la
ciutat.
El
dia següent al matí tota la ciutat es reunia per fer un esmorzar conjunt. Els
adolescents venien amb una ressaca important i tothom es jartava de
les seves cares.
Pedazo
de Santa Tecla xavals, ja voldria la gent viure a Tarragona!
Com
des de fa més d’un centenar d’anys, els típics “manamés” rics ens organitzen la
trobada més esperada i fan diverses colles populars de tota Catalunya. I, per
excés de castellers, es pugen nombroses i tremendes torres, que han anat
evolucionant amb el pas dels anys, fent-se més i més grans. I si el castell
cau, els autòmates se’n riuen.
Si estem
decidits a seguir, rivalitats a terra i a fer-ne un de més immens; que cau o no
cau, tenint ambdós resultats idèntics; rialles, Djs, cocktails i “partys” entre
màquines i persones.
Els robots
admiren, gelosos, aquestes torres tan complexes, intentant “igualà” les nostres
estructures, ballen tota la nit, viatgen teletransportant-se de festa en festa,
acabant sense bateria.
A “Tarragó”
els veureu al migdia del 23 de setembre omplint la “New Rambla”, la gran plaça
renovada amb carrers adjacents... els d’edat, asseguts a les cadires
intel·ligents de les escales de la seu per a donar a conèixer les seves raons.
Persones i
androides pertot arreu.
Ja
arriben els catellers! Tu el “primens”, tu el “secons” i tu el “tercens” i
aquells van de crosses... i a la una tots a la pinya.
Cinc,
sis, i fins set o vuit “pallos” se posen mútuament les mans damunt les
espatlles formant un pis. Sobre cadascú d’ells puja el seu col·lega i es
col·loca fent créixer la torre. Els espectadors robòtics graven l’espectacle
per als seus “jefazos”, que observen des de casa amb la seva nova tablet 3000,
tot dient: “Oh my God!”
Els
cossos “fitness” dels homes són capaços de suportar el pes dels castellers i
mantenir l’equilibri.
Ara
pugen els “babys” de la colla. Què porten a l’esquena? Ningú ho sap.
La
torre, mentre pugen els “babys”, cada cop tremola més. Els robots espantats
treuen els “kits” d’emergència. L’enxaneta puja com un mico, ja és a dalt!
Estem al top 10 del castell, quan de sobte s’enfonsa, els “babys” comencen a
volar, gràcies a la seva “superbackpower”, quina superinnovació. És increïble
com ha evolucionat la tecnologia!
El
castell de 15 pisos ha fet llenya, però segur que l’any que ve arribem al top
100.
La
columna? Un home que puja un damunt l’altre i en què el terç puja damunt del
segon, el quart damunt el terç i el quint damunt el quart fins arribar al dotzè
pis, que és completat per lo xiqüelo.
El
xavalet que acaba d’aprendre a posar-se la faixa, “l’air-bag”, ja està damunt
la columna, a punt de tocar el cel amb la seva maneta.
I
muntar la columna, tot un joc de nens, comparant-ho amb la seva força
sobrerobòtica de moure-la fins al “Cityhall”.
Sense
perill de caure i fer-se mal gràcies als “air-bags” incorporats a la
vestimenta, podem realitzar castells més i més grans, sense tenir por de fer
pum contra el terra si enmig de tota l’eufòria la columna cau de costat;
afortunadament els “air-bags” realitzen la seva funció i així no cal tenir cap
por.
Quan
rics i pobres ja han acabat les seves meravelles se’n van a fer un “brunch”.
Després:
cafè, cubata i porro ens acompanyen a veure la processó del braç de Santa
Tecla.
A
mitja tarda surt de la catedral. Primer vénen els polis muntats en
aerodeslissadors,
amb el tratge de carboelastè, i a
la mà la pistola d’àtoms.
Com
sempre, la gent mal educada no deixa passar els aerodeslissadors, i entre crits
i espentes els policies s’obren pas sense fer mal a ningú.
A
continuació, Magí de les Timbales, un home que l’Ajuntament deu tenir tancat
dins d’una capsa…Cada any és el mateix i tan vell és avui com en temps de l’Iphone
6.
Cavaller
en cavall vestit de seda i braçalets d’or, porta a les bandes dues timbales
damunt de les quines Magí pica tan fort com pot.
Les
timbales van adornades amb l’escut de Tarragona i la bandera del país, i el
Magí sembla un bol de “maduixes amb nata”, tot de vermell i amb perruca blanca.
Darrere
seu, les faroles enlairades il·luminen l’avinguda i es lluu tot el seguici. Van
tan bonics que el “flash” de les fotos els enlluerna.
Com
a contrast, els nans es passegen pel voltant, semblant capgrossos amb el cap
tan gran i les cames tan petites. Sonen gralles del cel i baixa la colla Jove
amb un 3 de 10 caminant.
Segueixen
els balls de Sant Magí, de Santa Tecla i de Santa Llúcia, però la música
tradicional està robotitzada, és a dir, no fan servir instruments sinó que la
música és creada per programes informàtics.
Es
realitzen monòlegs que es transmeten mitjançant hologrames. El ball més
destacat és el ball de làsers, la renovada versió del ball de bastons.
Per
donar-li vida i color a la festa els balladors van vestits amb tratges retroil·luminats. Al cap una
gorra amb llums de colors, la samarreta amb les quatre barres roges
representant Catalunya. Els pantalons negres i les sabates amb els cascavells
tradicionals.
Sobre
la plaça de la Font han muntat un luxós escenari ple de llums de neó i envoltat
de drons que projecten estelades. Hi ha altaveus per tota la ciutat amb la
música que es balla i ens han vingut a visitar els nostres amics de l’espai
exterior.
Es
van intercalant un robot, un extraterrestre i un humà, i van formant una
rotllana per iniciar el ball. Tots comencen a donar voltes quan escolten la
tornada.
Quan
la gentada escolta el ball de làsers agafen els seus làsers i salten i giren,
buscant-se per encreuar-los, per sota la cama, per davant, per darrere...
Els
dits s’afanyaven a enfocar el centre de la plaça mentre els balls de parlament
s’apropaven pel carrer major, disposats a repetir el mateix discurs en català,
castellà i anglès com a resposta a totes les peticions i queixes.
Els
diferents vestits amplien la plaça amb les armes com a únic element comú,
aquestes evidentment falses, perquè les protectores van aconseguir canviar-les,
reclamant que espantaven els animals.
Comença
el ball de Serrallonga i pren la paraula en Tallaferro:
-
Que l’entitat espiritual en la qual creieu (o no) us guardi, Serrallonga. I a
tu també, Joana.
-
Qui ets tu, que no et conec?
-
Em diuen el Tallaferro.
Comença
la música i el ball.
Als
balls literaris segueixen els diables formats per una colla de joves vestits de
diables, que gràcies al “used fire” i als nous avenços, ja no crema, i per
aquests motius ells poden vestir una roba mes còmoda i lleugera. Tot i que la “people”
ja no s’ha de preocupar pel “fire”, segueixen portant el típic barret de Santa
Tecla i una màscara que transforma l’aire contaminat pel fum en aire “clean”.
Encara
es conserva algun gremi de música tradicional que acompanya aquests grups.
Darrere
del braç de Santa Tecla, que el transporten quatre robots, hi ha uns hologrames
de tots els personatges tradicionals, com el Sir Quim o el Knight de Sant Joan,
el qual compleix una funció d’atracció històrica per a la població. Al final de
tot podem seguir trobant les autoritats més representatives de la ciutat, com l’alcalde.
La
gent té delit perquè comenci la professó. Tothom ha aparcat el seu platet
volador als àtics i esperen ansiosament que comencin els focs. Ja han activat
el sistema de visió de focs artificials en les seves iUlleres.
A
les deu s’enlairen els primers focs, i van explotant progressivament, de més
fluix a més fort, al llarg del vespre, culminant amb l’extraordinari Megatrò
3000.
La
gent aliena a la ciutat contempla l’espectacle des de fora, i s’adonen que fa
més llum tota la ciutat amb el flaix del telèfon mentre graven que els focs en
si. Tothom està hipnotitzat, més pendent del mòbil que de l’espectacle en
directe que tenen davant seu.
L’endemà
continua la festa al casc antic, però la multitud ja ni tan sols grava, es
dediquen a contemplar els castells, els balls i la cercavila, dedicant un fort
aplaudiment a l’enxaneta quan aquesta arriba al cim. Els tarragonins segueixen
enamorats d’aquesta tradició que tants anys ha perdurat.
Del chill:
estar tranquil·lament.
Fer un kit kat:
fer un descans amb alguna cosa per picar.
aerodeslissadors: behicles policials voladors.
carboelastè:
material resistent a les bales inventat l’any 2100.
